Un jove al volant de la seva motocicleta, els cabells al vent, mira a la càmera per sobre de l’hombro. Davant d’ell desfilen els carrers de Madrid. “L’autoretrat en moto” és una fotografia d’ Alberto Garcia-Alix, el 1978. Es percep una certa burla en la mirada que ens llança el conductor del passat, que fa de la imatge un dels símbols de la Movida.

L’anarquia lírica

Franco va morir el 1975, i en els anys següents el país es deslligava, a dures penes, de les cadenes pesades de l’Estat desigual. Aquesta època va marcar el naixement de la Movida, un tropa d’artistes exuberants que es van fan conèixer durant els anys 80. El director Pedro Almódovar, la cantant Alaska o el fotògraf Pérez Mínguez en són algunes de les figures emblemàtiques.

30 anys més tard, Madrid mira enrere amb nostàlgia. Nombrosos concerts, representacions i films s’han representat a la capital espanyola de novembre de 2006 al febrer de 2007, donant una segona joventut a les estranyes obres de la Movida. Els anys que van veure auqests “petis gamberros” , encara avui dia fascinen: el lirisme de l’anarquia i l’emancipació dels tabus són omnipresents en les fotografies, pel·lícules i en la música del moviment.

Rebel·lió i crisi dels 40

Admirem les obres d’aquest període al matix temps que sabem perfectament que les flors d’aquella primavera ja fa temps que es van marcir. L’Europa occidental ha perdut tot esperit de renovació, i amb ell l’admiració dels moviments dels joves dels anys 60 i 70. A l’època del Swinging London, de maig de 1968 i de la Movida, l’Europa era un adolescent rebel. Ara s’ha fet gran, i és més aviat una adulta en plena crisi dels 40. D’aquella època, només en queden alguns grups retro de pacotilla, la roba vintage i cadires de disseny en un taronja cridaner.

La joventut ja no té ganes de comprometre’s en aquests moviments. Avui, tots els estils, tots els comportaments es mesclen i readapten a la salsa postmoderna. La joventut del segle XXI es fabrica una identitat a partir de relíquies dels moviments dels anys 70, adoptant la seva moda i tendències. Aquesta generació enganchada a l’Ipod i acostumada a viatjar en avió no vol que li dictin la seva vida. Potser només aquells que no tenen tantes facilitats encara tenen ideals.

El capitalisme ha ofegat tot l’esperit rebel dels joves? No del tot. Els joves d’avui dia no són només més rics i egoistes, sinó també més lliures. La Movida no hauria vist la llum del dia sense els anys opressius de la dictadura franquista. Els estudiants de 1968 no haurien sortit als carrers de París i Berlin sense aquell olor a tancat, ambient podrit caracterític de la post guerra. Des de que les estructures autoritàries del passat han desaparegut, les crítiques i la rebel·lió a penes es veuen.

Quan l’exministre de la cultura de l’ex República Dempcràtica d’Alemanya, Bruno Hempf, en el film La vida de los otros, es troba de nou amb el dramaturg Georg Dreymann després de la reunificació, remarca cínicament: “Ara deu ser molt més difícil d’escriure per vostè”.

La injustícia, l’opressió de la dictadura han passat. Des de llavors, els artistes ha perdut la seva matèria primera. En un món on tot està permès i on tots els tabús s’han trencat, els joves no saben contra qui rebel·lar-se. I mentrestant, l’Europa espera una nova Movida.