El 26 d’abril, a la capital d’Estònia, Tallinn, es va retirar un monument en honor als soldats soviètics morts a la Segona Guerra Mundial. Arran de la retirada, es van desencadenar forts enfrontaments que van acabar en un mort, una quarantena de ferits i més de 300 arrestats. La nit del 27 d’abril van haver-hi nous enfrontaments entre manifestants russoparlants i la policia, amb el balanç d’una setentena de persones ferides.

Amb la retirada del Soldat de l’Exèrcit Roig, l’Estat estoni s’ha enfrontant a la població d’origen rus, un terç de la població, que van romandre al país després de la fi de l’ocupació de les tropes soviètiques, el 1991. Per a ells, l’estàtua representa la victòria contre el feixisme.

El febrer passat les autoritats van declarar la seva intenció de traslladar el Soldat de l’Exèrcit Roig a un cementiri militar, a les afores de la ciutat. En origen, un “Monument als Llibertadors de Tallinn”, que conmemorava els caiguts russos de la Segona Guerra Mundial i que estava situat al centre de la capital estoniana. Per a alguns resultava inacceptable que un símbol de l’ocupació senyoregís encara al cor de Tallinn. Per a d’altres, era una simple qüestió de seguretat interna. I és així com el Soldat de l’Exèrcit Roig, als peus de la ciutat vella, sovint ha sigut escenari d’enfrontaments violents.

Una “blasfema” segons Moscou

La petita república bàltica que aquests dies celebra el tercer aniversari de la seva adhesió a la UE l‘1 de maig de 2004 manté relacions delicades amb el seu antic ocupador soviètic. I això no només ho demostren les enceses polèmiques al voltant de l’estàtua.

El març de 2007, el Parlament va adoptar noves mesures per integrar la minoria russoparlant, que representa el 20% de la població. Modificant la llei lingüística, serà més fàcil acomiadar els treballadors amb un nivell insuficient d’estonià.

Mentrestant, el Kremlin no es queda creuat de braços. A causa de l’estàtua de la discòrdia, el govern rus ha parlat amb el viceprimer ministre estonià Segei Ivanov de “vandalisme d’Estat” i titllant l’incident de “blasfema”. A més, va demanar als ciutadans russos que boicotegessin els productes estonians. També ha amenaçat de tallar l’abast d’energia i ha acusat Tallinn de “fomentar el nazisme”.

Fins i tot, la líder mundial d’Amnistia Internacional, Irene Kahn, ha criticat la política del govern estonià, que jutja com “repressiva i punitiva”.

La Segona Guerra Mundial va acabar el 1991

La internacionalització de la qüestió russa a Estònia ha arribat també al Parlament Europeu. El 14 de març, l’eurodiputat comunista Marco Rizzo va demanar a la Comissió que intervingués en la qüestió del monument. Pocs dies més tard, va ser el torn de la veïna Letònia, també amb una imponent minoria russa. Riga, la capital, se’n va distanciar declarant que no tenia cap intenció de seguir la línia dura dels estonians. El país, doncs, sembla més aïllat que mai.

Aïllat i dividit. Kalle Laanet, ministre d’Interior fins a les eleccions de març de 2007, no accepta bé les crítiques internacionals: “Nosaltres respectem Amnistia Internacional, però aquest cop el govern ha fet molt per a la integració dels “no estonis”. S’han fet cursos i proves gratuïtes, milions d’euros invertits en l’ensanyament de la llengua i una reforma del sistema educatiu, que entrarà en vigor el pròxim setembre. Però no hi ha bona voluntat per a l’altra part”. I afegeix: “Per a nosaltres la Segona Guerra Mundial va començar amb l’ocupació soviètica del 1940 i va acabar amb la independència del 1991. Durant mig segle no hi ha hagut llibertat, només una successió de règims totalitaris. I si aquell monument té significats molt diferents per a la nostra gent, malauradament també és utilitzat pels extremistes per a les seves manifestacions xovinistes”.

Aquesta opinió no és compartida per Ludmilla Matrossova Zobina, president de la Unió d’Organitzacions Educatives i Caritatives Eslaves, una de les associacions més importants a Estònia. “Sempre que el veia m’emocionava. Sóc d’origen rus i això no puc ni vull cambiar-ho, però també em sento estonià. Malauradament la política no ajuda gens: les discriminacions comencen precisament allà, al nivell més alt de la societat, el qual hauria d’esforçar-se més en canviar les coses”.

Però la radicalització de les posicions entre estonis i russos s’esvaeix quan en parlen els joves. “Entenc els problemes i el seu punt de vista per retirar el monument”, explica Jelena, de 21 anys i origen rus. Exactament el contrari d’allò que defèn Tina, jove estonià que viu davant d’on es trobava el “símbol de la discòrdia: “No entenc perquè s’ha traslladat: sempre ha estat aquí i els problemes han començat només des de que el govern va decidir treure’l. Per què causar preocupacions que podrien no ser-hi?”.