Independent, no dogmàtic i incorruptible. Així es veia a Ahmet Necdet Sezer, el primer president turc que no provenia ni de la classe política ni de la classe militar, i que amb la seva elecció va ser considerat garant de democràcia i constitucionalitat. L’elecció d’aquest independent, llicenciat en dret, per al càrrec polític més important va despertar l’esperança que facilitaria el camí de Turquia cap a Europa. Contràriament al seu antecessor, Süleyman Demirel, que pertanyia a la classe política fòssil del país, el nou president, que llavors tenia 65 anys, va ser sinònim de canvi i renovació.

Nouvingut sense base de poder

Com a president del Tribunal Constitucional, Sezer era un estranger polític. De fet, el llavors primer ministre Bülent Ecevit [mort el novembre de 2006] hagués preferit una segona candidatura de Demirel. Però com que el parlament no li va donar la majoria que li feia falta per a la reforma constitucional necessària, es va escollir Sezer. Com a nouvingut sense una base de poder pròpia, Sezer era un candidat que podia entendre’s tant amb nacionalistes, com amb islamistes, i va ser escollit president el 6 de maig del 2000 amb el suport de tots els partits i l’aprovació de la premsa occidental.

Ara que l’elecció d’un successor s’apropa, el balanç del seu mandat no és homogeni. Especialment, les crítiques van dirigides a la seva contribució per a la integració europea. “Al cap i a la fi, no ha complert les expectatives que se li havien donat”, opina Jan Senkyr, representant de la fundació alemanya Konrad Adenauer, a Ankara. “Al començament, es va moure en favor de reformes econòmiques i de la llibertat d’opinió, però finalment, més que motor, va ser un fre del procés de reforma”. Segons Senkyr, la raó d’això recau més aviat en el canvi del context polític que en el canvi de Sezer.

Defensor del laïcisme

Erdogan a Alemanya el mes passat(Hannover trade fair)Erdogan a Alemanya el mes passat(Hannover trade fair)El 3 de novembre del 2002, el govern nacionalista conservador de Bülent Ecevit var ser substituït pel Partit per la Justícia (AKP) de Tayyip Erdogan. Sezer va veure en aquest partit islamista moderat una amenaça per al laïcisme. Contínuament denegava les lleis que el govern proposava, i no admetia el nomenament de nous jutges i funcionaris. “Sezer va refusar sobretot les reformes que canviaven l’estricte caràcter laic de la república”, diu Senkyr. “Però també bloquejava contínuament projectes europeus, com ara reformes per la igualtat de les minories religioses”.

Pel que fa a Erdogan, la relació de Sezer no era tensa només en l’àmbit polític. Com que la dona del primer ministre porta el vel islàmic, Sezer el convidava a les recepcions oficials explícitament sol. De la mateixa manera, tampoc permetia l’accés al palau presidencial a les dones d’altres ministres de l’AKP que duen vel. “Sezer i Erdogan tenen unes idees polítiques molt diferents. No confien l’un en l’altre”, diu Senkyr. Possiblement, Sezer temia de la mateixa manera que molts kemalistes [mot emprat pels partidaris de les reformes que va dur a terme el primer president de la moderna República de Turquia, Mustafa Kemal], que l’AKP seguís un pla secret per a l’islamització de l’Estat.

Tot i que Sezer no podia denegar les lleis, sinó que només les podia aplaçar, contínuament aconseguia posar pals a les rodes al govern. “El president no té directament poder executiu segons la constitució”, explica Senkyr, “però com a successor d’Atatürk, el fundador de l’Estat, gaudeix d’un gran prestigi”. A més, és el comandant general de les forces armades, un càrrec important en un Estat encara molt marcat pels militars, tot i sabent que la relació amb els militars continua tant tensa com al principi del seu mandat.

Els kemalistes

En efecte, a l’agost del 2000, Sezer va posar en perill les relacions amb el militars quan va negar la firma a un decret en què el govern volia fer fora el funcionariat kurd i islàmic. Va estar a favor de l’abolició de la pena de mort, va exigir l’escurçament del poder militar i va insistir en la lluita contra la corrupció. Però desprès de la victòria de l’AKP, es va apropar a cercles kemalistes i va posar el seu propi candidat, el laic Hardliner Yasar Büyükanit, al capdavant de les forces armades, l’agost del 2006.

També per altres qüestions Sezer va decidir-se pel grup dels kemalistes. Quan Orhan Pamuk que havia reclamat la superació de la massacre armeniana, va rebre el premi Nobel de literatura l’octubre del 2006, Sezer va ignorar l’homenatge de l’escriptor. Tampoc va assistir a l’enterrament del periodista armeni Hrant Dink, que va ser assassinat el gener del 2007 per un jove nacionalista. D’aquesta manera, tot i alguns impulsos positius al començament, Sezer s’ha revelat finalment com un defensor del vell concepte polític kemalista, segons el qual el primer és l’Estat, i després, potser, el ciutadà.