Julian Baggini descriu els primers passos, curts i cautelosos, de la temporada que va passar a Yorkshire, fent recerca per al seu proper llibre, com una experiència paradoxal. El periodista freelance, resident a Londres, va aconseguir posar-se en contacte amb formes de vida intel·ligent més enllà de la M25 (l’autopista de circumval·lació a Londres). “Una sensació de familiaritat em va envair immediatament i, alhora, em vaig sentir totalment fora de lloc. De totes les vegades que havia arribat en un lloc nou no m’havia sentit mai tant insegur com allà”, recorda el filòsof cosmopolita.

Baggini, fundador i director de la revista The Philosopher’s Magazine (també coneguda com “TPM”, que es publica trimestralment des de fa deu anys), escriu per a una colla de diaris britànics com, per exemple, The Guardian. També publica llibres com a xurros. Després d’haver reflexionat sobre l’autèntic significat de programes com ‘Gran Hermano’ o ‘Els Simpson’, l’intel·lectual va fixar el seu interès en la cultura anglesa. Va llogar una casa adossada al poble residencial de Rotherham, al sud de Yorkshire, com a part d’un experiment de sis mesos per escriure el seu darrer llibreWelcome to Everytown: A Journey into the English Mind (Granta, 2007).

Benvinguts a la perifèria

És fàcil imaginar-se Baggini enmig dels habituals d’un pub del nord d’Anglaterra. Per ser filòsof és sorprenentment extravertit, amb un marcat accent londinenc que camufla les seves arrels italianes. Aquesta simpatia no li va servir sempre per connectar amb els seus companys de copes. “El declivi era un tema de conversa habitual. El més pessimista era un home de barba blanca, de cinquanta i pocs, que es deia Pete. Si jo opinava que potser el futur no era tan negre com el pintaven, sempre contestava: ‘Això es perquè no has estat tant de temps en aquest món com jo, Justin’ – mai no encertava el nom”.

Baggini reflexiona sobre l’oposició entre la ciutat eterna i el suburbi. “No és tot o blanc o negre”, argumenta. Un acte de reflexió senzill resulta molt clarificador. “Cada vegada que em venen mals pensaments sobre Rotherham, m’obligo a mi mateix a mirar al meu voltant i observar el tipus de vida que porten aquí a la ciutat. Normalment, descobreixo que són equiparables. Per exemple, a Rotherham semblava molt evident que la gent no surt gaire, fan les mateixes coses de sempre. Però la classe mitjana urbana (de la qual tenim una imatge molt més aventurera) també fa sempre el mateix. Fins i tot quan van de vacances, van sempre als mateixos llocs on van els de la seva classe”.

Baggini no vol perdre el temps en valorar les recents declaracions del ministre de Finances Gordon Brown exaltant el sentiment britànic. “El sentiment de patriotisme britànic és molt diferent segons si vius a la perifèria, a una ciutat, a Londres o al camp. Nosaltres tendim a aplicar el filtre de la nostra pròpia experiència. I l’únic que tenim en comú amb la resta d’europeus és aquest sentiment de sentir-nos anglesos. El que no compartim és el significat particular que cadascú dóna a això de sentir-se anglès. Per tant, tota aquesta voluntat del govern de promoure un sentiment britànic en la gent cau necessàriament en l’error.

Per exemple, la passió dels britànics pel futbol manca de qualsevol mena de reflexió intel·lectual. L’experiència de veure un partit amb els seguidor del Rotherham va ser particularment desconcertant per a Baggini. “Eren totalment subjectius. Les faltes de l’equip contrari les veien sempre com ofenses flagrants. Si l’àrbitre no les veia es guanyava tota mena d’escridassades des de “No tens ni idea d’arbitrar!” fins al més directe, però evidentment fora de lloc “Cul gros cabronàs!”.

L’objectiu personal de l’investigador, per tant, era força humil. Es va proposar simplement descobrir el conjunt de “creences filosòfiques implícites” que suposadament comparteix la majoria de la població. L’escala de valors que en va extreure (la importància de la família, el puritanisme, el rebuig de l’intel·lectualisme i del liberalisme, el conservadorisme amb minúscula…) es podrien fàcilment aplicar a qualsevol altre nació del món occidental, inclosos els Països Baixos.

Actituds aïllants

No obstant, aquests valors desafien el sentit comú. Anglaterra es coneix sovint com el bressol de la democràcia liberal i, en canvi, és un batibull de “comunitarisme conservador”. “Els britànics són comunitaris convençuts; això vol dir bàsicament que les persones no tenen drets i privilegis només per pertànyer a la raça humana. No són trets universals, sinó que es tenen a condició de ser un membre actiu d’una societat concreta”.

Aquesta posició política es veu intensificada per la geografia de Gran Bretanya: viure en una illa ha fet que molts britànics siguin un mica aïllacionistes, adverteix Baggini. “Anglaterra forma part d’Europa? De vegades ells mateixos es veuen com a independents. Hi ha molts llocs al món que són parroquials, en el sentit que formen part d’una comunitat, però com que el país és una illa i també a causa del passat imperialista, crec que els anglesos es creuen naturalment superiors a diferència d’altres països. Ni tan sols a França, on senten aquell orgull tan xovinista, passa el mateix”.

La principal frontera divisòria d’Europa, segons el filòsof, es troba entre l’hemisferi nord i l’hemisferi sud. “A Europa occidental, les diferències d’opinió més grans es donen entre els països del nord i els del sud”, apunta. “Al nord, més fred, fosc i de majoria protestant, semblen tenir una visió més puritana que al sud, càlid i amb predomini del catolicisme. Aquests darrers, al contrari del que podria semblar, són en molts aspectes més progressistes socialment. Així, per exemple, els alemanys es sentirien identificats amb l’actitud dels britànics vers l’alcohol amb qui comparteixen l’afició de veure grans quantitats de cervesa, mentre que països com Itàlia ho veuen molt insòlit”.

A més d’ampliar el seu horitzó cultural, l’estada de Baggini al nord del país ha estat molt enriquidora a nivell social. “Estranyament, de tots els llocs on he viscut, allà és on m’he sentit més integrat. Mantinc l’amistat amb molta gent de la zona i he tornat a visitar-los”. De fet, ens insinua també la possibilitat de casar-se amb una originària de Rotherham. “Podria ser, però no ho crec”. Fins i tot les investigacions filosòfiques tenen els seus límits.