En una Europa de 27 membres, una elecció nacional no hauria de canviar gran cosa en el seu rumb. Tot i així, la victòria de Nicolas Sarkozy a França, amb més d’un 53% dels vots (el més gran porcentatge obtingut per la dreta francesa enfrontada a l’esquerra en unes presidencials), representa un punt d’inflexió per la construcció europea. Les presidencials del 6 de maig de 2007 tornen a Europa una França que, des del 29 de maig de 2005, es trobava en un estat letàrgic.

El “No” francès a la Constitució Europea- redactada pràcticament per l’expresident francès- va relegar la França de Jacques Chirac a un inhabitual rol de comparsa en l’escena comunitària. Una redimensió de la seva rellevància per a un país que, al costat d’Alemanya, era el membre fundador més important de la UE. Una retirada que, durant aquests dos últims anys, ningú ha sabut aprofitar per rellançar la construcció d’Europa. Ni la Comissió Europea, amb José Manuel Durão Barroso al capdavant, ni la Gran Bretanya de Blair, que havia aconseguit contenir l’euroescepticisme llegendari dels seus compatriotes, han aprofitat l’ocasió. Com tampoc ho ha fet Alemanya.

“Avui, França torna a Europa”, ha declarat Sarkozy en el seu primer discurs triomfal. Hi ha motius per creure’l. És possible que, davant el temor a tenir una tardor calenteta de reformes econòmiques internes i manifestacions al carrer, Sarkozy decidexi concentrar-se d’immediat sobre l’agenda europea. Una jugada estratègica. François Fillon, favorit a ser el primer ministre de França i conegut per una impopular reforma del sistema de pensions, ha anunciat que el primer viatge del president serà a Brussel·les i a Berlín. Però no només això. Sarkozy transmet una imatge d’home decisiu. Per a molts partits de dretes europeus és un model a seguir i el seu carisme pot saccejar una Europa adormida, encara que també bloquejada per la pròpia França. Quina serà la política europea de Sarkozy?.

1. Una Europa que protegeixi de la mundialització: “Suplico als nostres socis europeus no fer oïdes sordes al descontent dels pobles europeus que no perceben la UE com a protectora, sinó com un cavall de Troia de totes les amenaces que comporten les trasformacions del món”, ha declarat, recén escollit. La victòria de Sarkozy és també la victòria d’una França que, en aquestes eleccions, ha rebutjat les posicions antiglobalització de l’extrema dreta i l’extrema esquerra, optant per una protecció intel·ligent davant dels excessos de la mateixa. Una il·lusió?.

2. Res de Turquia: “Turquia no és Europa, sinó Àsia Menor”, va comentar durant el debat televisiu de la campanya davant la socialista Ségolène Royal, el 2 de maig. Més clar impossible. La cancellera alemanya Angela Merkel- que va haver d’atenuar la seva posició antiturca per poder governar al costat dels socialistes- se sentirà més tranquil·la. La decisió sobre l’entrada de Turquia a la UE mai es podrà fer abans dels cinc anys que durarà el mandat presidencial de Sarkozy. Però la nova postura francesa (en contrast amb la voluntat de l’expresident Chirac) mina el front proturc composat pel Regne Unit i països de l’arc mediterrani com Itàlia, Espanya i Grècia. Ja se sap que en matèria d’adhesions, les decisions es prenen per unanimitat.

3. La Constitució està morta: visca el “mini-tractat”: Per a Nicolas Sarkozy, el Tractat Constitucional rebutjat pels francesos el 2005 està mort. Encara que en realitat, el que està mort per al nou inquilí de l’Elisi és el mètode que va seguir-se per a la seva ratificació: el referèndum. No tornarà a promoure un altre referèndum sinó que proposa una aprovació per via parlamentària d’un “mini-tractat” limitat a les normes de l’organització institucional de la UE, eliminant el capítol de polítiques. La Polònia dels bessons Kaczynski, hostil des de sempre a la Constitució, li estaran agraïts. El que també queda clar és que, reduint a res l’esforç de compromís realitzat per la Convenció presidida per Giscard d’Estaing, serà difícil concloure un acord millor per a la UE en el camí del federalisme. Si Sarkozy fos capaç del contrari, el 6 de maig podria considerar-se també com una victòria per a Europa.