“El dissabte a les deu, a casa meva”. Aquesta és la resposta que Pie Tshibanda em dona quan li demano que em faci tastar un cafè bruxellois. Una mica desemparada, inicio el camí cap a Tangissart, un poblet situat a uns 30 quilòmetres de Brussel·les. En les seves actuacions, aquest humorista tafaner parla pels descosits dels seus sis fills. Aquell mateix matí, un d’ells m’obre la porta, l’altre em dedica un somriure, un tercer ve a menjar a la cuina on té lloc l’entrevista.

L’advocat dels “sense veu”

Psicòleg, escriptor i narrador de contes, la musa que inspira Pie Tshibanda és la història del seu país. “Alguns lectors m’han fet el comentari: ‘Només escrius relats tristos’. I la meva resposta ha estat: ‘M’hauran de disculpar, però és el que m’ha tocat viure’”. Llicenciat en psicologia per la universitat de Kisangani a finals dels 70, de seguida es dedica a la docència, sense deixar de banda l’escriptura.

Quan Tshibanda evoca els seus inicis en la prosa, en un menjador on el crepitar de l’arròs es barreja amb el perfum agredolç de les espècies, retrobo el narrador de contes de les sales d’espectacle. Aquest matí, Tshibanda no llueix la seva habitual camisa africana multicolor. Tanmateix, el somriure maliciós, els seus gestos són els de sempre. La temàtica de la seva obra inicial? “Et farà riure”, em diu mentre em pica l’ullet: “Els meus desenganys amorosos”. Ara bé, Tshibanda no tarda massa a consagrar-se de ple a temes més profunds que afecten la societat congolesa de l’època, com ara la prostitució o la bruixeria. “És la meva venjança en nom de tots els que han sofert”, ens explica i afegeix: “Compleixo la meva missió com a escriptor, la d’aquell que parla pels que no poden parlar, sóc l’advocat dels sense veu”.

La història que Pie Tshibanda explica en els seus espectacles: Un negre boig en el país dels blancs i Jo no sóc un bruixot, comença a principis dels anys 90. “En aquella època, la situació canvia, el dictador Mobutu està a punt de deixar el poder. Vol veure mort al seu principal opositor del Congo, Etienne Tshisekedi [exprimer ministre del Zaire, l’actual República Democràtica del Congo], un ‘Luba’ originari de la regió de Kasaï. Mobutu decideix atacar la comunitat kasaïena, a fi de debilitar Tshiseked”, ens comenta Tshibandi. Molts d’ells, viuen a la província de Katanga i treballen a les mines, moriran en el moment de la depuració ètnica per ordre de Mobutu.

Pie Tshibanda, originari de Kasaï, va denunciar la massacre per mitjà d’una historieta i d’una pel·lícula de vídeo. “A partir d’aquell moment, tot va canviar: vaig passar de ser un mer refugiat a un testimoni molest que deixa rastre”, fa memòria Tshibanda. “Vaig haver de deixar el país d’un dia per l’altre”.

La maleta de Pie

La seva arribada a Bèlgica la recorda amb molt d’humor. Ara bé, el somriure que acompanya una anècdota irònica és passatger. “Vinc del Congo, però porto una maleta. No vinc amb les mans buides, no sóc una persona que arriba per estirar el braç i endur-s’ho tot”. En els seus textos, hi conviuen l’humor i la mort. “La funció de l’humor és la d’endolcir una pastilla amarga”, opina Tshibanda.

Abans del seu exili, treballava com a psicòleg d’empresa a Lubumbashi. El 1995, en arribar a Bèlgica, es va matricular a la universitat de Louvain-la-Neuve i va cursar d’altres estudis. Els primers anys són anys de solitud: mil obstacles administratius impedeixen que la seva dona i els seus sis fills puguin reunir-se amb ell en el país belga.

Una altra versió de la història

En el menjador de colors groc i malva, il·luminat per un dèbil raig de sol primaveral, em sorprenc pensant en la casa que Pie Tshibanda va construir a Lubumbashi i que, avui, ha transformat en dispensari.”Aquí vaig trobar respecte, paradoxalment, més que en el meu propi país”. Després d’un instant de silenci, Tshibanda m’assenyala de sobte: “Aquí he rebut dues medalles d’honor. I cada vegada he tingut ganes de plorar en pensar: ‘ha estat necessari que vingui a Bèlgica per obtenir una medalla. Ningú és profeta en la seva pròpia terra’”.

A l’escenari, Pie Tshibanda no vacil·la en recordar al seu públic el passat colonial de la Corona de Bèlgica. “És la que ha tornat el Congo a Bèlgica. Cal saber que durant el colonialisme es van tallar les mans de tot aquell qui no era prou productiu. Penso que els europeus no tenen ganes de mirar-se el melic”.

46 anys després de la independència del Congo, Joseph Kabila es va convertir en el primer president elegit de forma democràtica, segons la premsa internacional. Tanmateix, per Tshibanda, “la història simplement es repeteix”. El soroll de la televisió i de les veus dels seus fills menors em retornen de Kinshasa a Tangissart.

Quan li pregunto sobre el rol de la Unió Europea en el futur polític de la RDC [República Democràtica del Congo], la seva resposta és categòrica: “La Unió Europea tindrà un gran paper en la construcció del que s’anomena la democràcia, però en el nostre país es corre el risc de què es creï una nova dictadura”.

La valoració de Tshibanda sobre Europa és crítica però no per això mancada d’esperança: “Voldria que aquesta Europa no sigui tan sols una Europa econòmica, sinó que sigui també una Europa social, amb una dimensió humana. Si l’ampliació comporta un equilibri en el món, serà magnífic”.