David Cerny: “El país està ple de dèbils i onanistes”

En el llibre anomenat, The Fucking Years, l’escultor David Cerny calcula els anys que ha passat com a artista per… la quantitat d’esperma que ha fet servir!. ( Pels interessats: ha estat vora els 30 litres).

És un dels més reconeguts artistes contemporanis txecs. Es va fer famós quan va pintar de rosa un tanc per ridiculitzar l’alliberament soviètic de la República Txeca. Entre el seu repertori d’obres trobem una imitació de Sant Vaclav, representant el patró txec muntant un cavall mort penjat cap per avall, així com uns nadons gegants trepant per la torre de la televisió txeca. També, una imitació de Saddam Hussein en un aquari ple de formalina, una instal·lació anomenada Shark [Tauró], va ser prohibida a Polònia i Bèlgica el 2006.

Evita ser famós i quan parla sobre la coneguda escultura del cavall explica: “És el cavall qui és famós, no jo”. Encara que ja fa molt que les tropes soviètiques van marxar de Praga, David Cerny pensa que encara és necessari protestar al seu país.

Ets molt conegut pel teu art controvertit i enginyós. Tot això t’ha creat alguna dificultat amb les autoritats?

Sí, el meu conflicte més desagradable amb les autoritats de la ciutat va ser fa dos o tres anys. L’Ajuntament de Praga va anunciar una competició per fer un memorial de la Segona Guerra Mundial. Jo vaig prendre-hi part i vaig guanyar, per sorpresa de tothom. Havent guanyat vaig ser entrevistat per un amic meu. Tots dos havíem organitzat protestes anticomunistes en temps de la dictadura. I en aquell moment a la ciutat governava un partit postcomunista. Em van preguntar la meva opinió sobre el fet que molts dels que van morir en el moviment de resistència contra els alemanys a la Segona Guerra Mundial eren comunistes. I vaig respondre amb la frase del General Castro: “Un bon comunista és un comunista mort”. Després d’això, una vegada que ja havíem signat el contracte, em van treure fora del projecte. Però el concurs no es va anul·lar i algú va fer igualment el memorial. Ara haig de passar per davant d’aquella merda a cada moment i em donen ganes de vomitar.

No serà que van ferir-li l’orgull?

No, això no és qüestió d’egos ferits, sinó de sofriment estètic!.

Quin efecte va tenir els 50 anys de comunisme sobre l’arquitectura de la ciutat?

El país estava enfonsat i espiritualment destruït. És com preguntar sobre les conseqüències de la Segona Guerra Mundial. Només cal mirar al nostre voltant. El centre de la ciutat està envoltat per horribles blocs de ciment – una marca del comunisme. Certament molesten a la vista. O el fet de tenir una autèntica autopista al mig de la ciutat! En cap altre país trobem coses semblants!

Seguim tenint problemes. Després de quinze anys, se segueix discutint que els documents de la policia secreta s’haurien de fer públics. Llàstima que no s’hagués fet just quan va caure el règim comunista, ens podríem haver evitat tots aquests anys d’especulacions sobre qui va ser i qui no va ser agent dels serveis secrets.

Naturalment també hi ha casos de persones que van ser torturades, van signar documents per col·laborar i, una vegada alliberats, van fugir del país. També van haver aquells que, una vegada torturats, van signar haver col·laborat. Finalment, avui dia alguns apareixen com a respectables dissidents que van signar aquests acords i van trair els seus amics, enviant a molts d’ells a la presó. La informació sobre aquestes persones s’hauria de fer finalment pública!

No penses que actualment la ciutat, plena de turistes, ha perdut la seva mística intimitat i s’ha convertit en “Kafkalàndia”?

Escultura del cavall(Natalia Sosin)

Bé, sempre és millor tenir la ciutat plena de turistes que de tropes soviètiques. Aquest és el preu que hem de pagar pels canvis. L’esclat del turisme acabarà més tard o més d’hora. Naturalment crec que és una cosa positiva per a la ciutat en diferents sentits, ja que proporciona capital per a la reconstrucció. Jo seria més feliç si es prenguessin solucions més intel·ligents pel que fa a la planificació urbana de la ciutat. En aquest sentit no hi veig prou esforç per part de les autoritats.

Quines coses t’agradarien que canviessin concretament?

Hi han molts edificis que són totalment espantosos. El que no vull és el que hi ha ara: absència d’un projecte de renovació urbanístic coherent. Manca un acord i coherència entre proteccionisme cultural i urbanisme, entre allò que s’hauria de protegir i allò que s’ha de destruir. Hi ha milions d’edificis com aquest en el qual estem que, al ser part de l’herència històrica, estan legalment protegits i és impossible construir de nou. Recentment hem estat discutint la construcció d’un nova biblioteca nacional a l’espai on estava el més gran monument d’Stalin. Jan Kaplicki, el famós arquitecte que va ser un dels dissenyadors del Centre Pompidou de París, va guanyar el concurs. Encara que el seu projecte és controvertit, molts el consideren massa modern o fora de lloc. Personalment penso que va dissenyar un edifici fabulós i que seria fantàstic que fos construït.

Quin dels teus projectes no acabaràs finalment i per què?

Vaig dissenyar l’escultura d’un gegant que es masturbava. Se suposava que decoraria la part més alta del Teatre Nacional i se suposava que dispararia aigua des del seu penis cada cert temps. El director del teatre es va espantar i va retirar el projecte. Vaig dissenyar l’escultura tot just abans que es fes el referèndum en el qual es decidia si la República Txeca entraria a la Unió Europea o no, i ningú sabia del cert quin seria el resultat. Jo volia provocar els nacionalistes. El President Václav Klaus va estar activament en contra de la idea de l’ingrés en aquell moment, va ser un maleït imbècil. Va ser la meva manera de dir que el país era ple de dèbils i onanistes.

No obstant, una controvertida font que vas dissenyar, en la qual ensenyaves dos homes orinant dins d’un estany, es troba sense problemes en el centre de la ciutat vella. En molts països europeus el més probable és que haguessis estat demandat.

La font de la controvèrsia (Xavier Hervás)[riures]. Només funciona perquè va ser una inversió privada. De fet, un parell de mesos enrere, a la tardor, va haver-hi una concentració de ‘caprapats’ que amenaçaven a desplaçar-se fins a la font per fer-la malbé. Va ser divertit que la font desemboqués la intervenció policial. La policia es va traslladar per protegir el meu treball amb plexiglàs. És irònic, oi?.

Has viscut als Estats Units dos anys. Quina és la diferència més gran entre la vida allà i a Europa?

La forma com treballen els bancs [riures]. No, seriosament, crec que el meu principal problema amb els Estats Units és l’artificialitat. Jo vaig decidir anar-me’n quan em va rebentar que tothom fos amable amb mi a causa de què era aquell “escultor de la República Txeca”. Tot allò em produïa molt avorriment, alhora que també hi podia trobar més joc que aquí. Els següents dos anys van ser molt insegurs, fins que finalment vaig tornar a Txèquia. I no va ser únicament per les noies!

Te’n penedeixes d’aquesta decisió?

Naturalment! Déu meu! En tot moment!. Però precisament acabo d’acabar un projecte pels Estats Units i estic en procés de creació d’una nova instal·lació. Així que, a la meva manera, encara puc existir allà com a escultor. No a Nova York ni a Califòrnia del Nord. Sinó enmig del no res! [riures]

Com s’autodefineix? Artista, performador o activista polític?

Espero poder ser un bon escultor amb el temps.