Hi ha actes pels quals no es troben paraules. Com els de l’estudiant sud-coreà Cho Seung-hui, de 23 anys, que el 16 d’abril d’aquest any va matar 32 persones amb dues armes de foc a la universitat Virginia Tech, a Blacksurg, als EUA. I segons sembla, completament sense motius.

I qui té paraules pel que va fer Robert Steinhäuser, de 19 anys, el 22 d’abril del 2002 a l’institut Gutenberg, a Erfurt, al centre d’Alemanya? Steinhäuser va matar premeditadament a trets a tretze professors i un policia.

En gairebé cap llengua hi ha una paraula adequada per un tal assassinat en massa sense sentit de persones innocents. Qui podria explicar per què joves es transformen de cop i volta en tals monstres? En la majoria de països europeus es parla sobre actes semblants de “massacre”. Aquesta paraula prové del verb meitzan (fer de carnisser) de l’alemany antic, i va arribar a través de la forma mazacrium, del llatí vulgar, al francès antic, on “massacre” indicava l’escorxador.

Només l’anglès i l’alemany disposen d’una paraula específica per esdeveniments d’aquest tipus. Parlen de running amok o de Amoklauf. La paraula prové del mot malaia mengamuk, que vol dir “boig de ràbia”. Mengamuk indicava originàriament un fenomen militar entre els guerrers malais sud-indis i indonesis: un atac sota un deliri homicida.

L’origen de les dues paraules demostra que denoten insuficientment els actes sense sentit de Cho Seung-hui o de Robert Steinhäuser. Potser la seva única finalitat és suavitzar-nos la por davant d’aquests homicidis sanguinaris. Perquè és allò que no podem explicar ni definir amb paraules, el que més ens espanta.