A Bielorússia, les companyies de teatre itinerants no tenen altra opció que la d’actuar amb certa discreció. Per fer-ho, han de recórrer a apartaments particulars, bars clandestins o fins i tot als boscos, quan el temps és clement. No necessiten taquilles, els espectadors són previnguts per missatges al mòbil o bé mitjançant els blocs d’internet. Des de la seva creació, el març de 2005, enmig d’una vella República soviètica asfixiada per dotze anys de dictadura del president Lukaixenko, el Teatre Lliure de Minsk (TLM pels amics) cultiva creativitat i es desenvolupa des de l’underground. El grup està format per 17 comediants i dramaturgs professionals –dels quals alguns travallen també pel Kupala (El teatre de l’Estat bielorús). Com que no poden fer representacions oficials a casa seva, l’Oest els acull amb els braços oberts gràcies a padrins prestigiosos, com el dramaturg britànic Tom Stoppard o el dissident txec Vaclav Havel. Actualment, de gira per França, el TLM ha estat convidat al Festival Passages de la ciutat de Nancy durant el mes de maig, i com a resident artístic al “Théâtre Studio d’Alfortville”, a París, fins el mes de juny del 2007.

Txernòbil artístic

Mentres que a Bielorússia el nivell de creació està en caiguda lliure i que alguns no vacil·len a comparar la situació del món local artístic i cultural amb el “Txernòbil bis”, el TLM fa el paper d’ovni. Imaginatiu però també subversiu, el seu repertori, entre adaptacions d’obres estrangeres i creacions originals, presenta en escena a joves de barris suburbans, històries de sexe i drogues i les aspiracions d’una “generació jeans” , una mica massa apassionada i llibertina segons les autoritats del país.

De la mateixa manera que “Etre Harold Pinter” o “Nous Bellywood”, el TLM no pretén desenvolupar “la salud mental dels bielorussos”, tan propers a Lukaixenko. El seu objectiu se centra més aviat en despertar les consciències. Els autors de les obres del TLM tenen tots menys de 30 anys i comencen a ser molt buscats, per la seva originalitat i llibertat d’estil, sobretot a Rússia.

Calma abans de la tempesta

Els pioners d’aquest col·lectiu teatral, avui dia considerat com el símbol de la contra-cultura bielorussa, són: Nicolas Khalezine, de 42 anys, experiodista i actualment autor de teatre, i Natalia Koliada, de 33 anys, activista a favor dels drets humans. Tots dos es presenten com fervents opositors al règim del moment. “El març del 2006, el dia de la reelecció fraudulenta de Lukaixenko, la concentració de milers de manifestants pacífics reunits a la plaça d’Octubre, malgrat les amenaces del KGB, ens ha donat el sentiment d’una nació forta que aspira al canvi d’una manera ardent”, vol creure Koliada.

Un any després d’aquest intent de revolució, la situació empitjora. El puny opressor del president Lukaixenko s’estreny cada vegada més: l’alcalde de Minsk prohibeix els mitjans de comunicació de l’oposició, multiplica els empresonaments polítics i imposa la seva propaganda a tort i a dret. Es desmantellen les associacions contastetàries i l’esfera d’una possible resistència política desapareix per complet.

És a partir d’aquest moment que en l’underground artístic, malgrat les dificultats econòmiques, es juga el futur de la creació bielorussa.

Signes d’aquesta evolució: els grups de rock floreixen als cellers de Minsk, la llengua bielorussa esdevé un símbol de fraternitat i el Teatre Lliure és el nou ferro de llança d’aquesta avantguarda dissident. Aquesta resistència bohèmia podria ser l’auguri d’una nova era. Tal com a Khalézin li agrada profetitzar: “Bielorússia avui és la calma abans de la tempesta”

Tres preguntes a Vladimir Scherban, 32 anys, director del TLM

Quin és l’objectiu del Teatre lliur de Minsk? Les seves fonts d’inspiració?

El tema principal de les nostres obres és què són els bielorussos avui dia. És una qüestió sobre la qual el teatre oficial no se’n preocupa en absolut. Aquí, ens trobem enmig d’un conflicte entre l’estètica soviètica i totes les altres formes de creativitat no tolerades pel règim. És hora de comprendre perquè nosltres els bielorussos ens trobem en aquesta situació. Hem de mirar-nos de cara. El que reivindiquem és la llibertat d’expressió. El teatre mancat d’una mirada política té una aportació irrisòria.

Quin és el lloc del TLM dins l’escena teatral europea?

Bielorússia queda completament aïllada de la resta del món. Promocionar els nostres espectacles i inscriure’ls en un context europeu és a la vegada necessari i indispensable. Les nostres gires a l’estranger són un verdader antídot per la censura de la qual som víctimes a casa nostra. L’escenari, tal com l’utilitzem, s’ha convertit per a nosaltres en un dels únics espais lliures on tirar endavant la cultura bielorussa.

Quina relació manté el TLM amb el seu públic?

De la mateixa manera que al principi va ser difícil per a la gent de captar la nostra estètica, ara que ja s’hi ha acostumat, fins hi tot ens reclamen de ser més radicals. Volem obligar l’espectador a ser actiu. El Teatre Lliure de Minsk, més que un mitjà d’expressió, s’ha convertit en estil de vida per una part del nostre públic. Amb alguns dels nostres espectadors hem establert una relació casi telepàtica: ens són fidels encara que cada vegada sigui més difícil trobar llocs on actuar. El teatre ha de ser accessible al màxim de persones. Hem volgut ensenyar als actors i espectadors a mirar-se als ulls. L’espectador s’ha fet lliure: hem complert la nostra missió.

El Teatre Lliure de Minsk en imatges

Gràcies a la gran ajuda de Youri Vavokhine i la seva traducció del bielorús al francès.

El TLM serà resident a l’estudi-teatre d’Alfortville durant tot el mes de maig

Dissabte 26 de maig a 21 h - Dissabte 2 de juny a 15 h : ‘Generació jeans’

del 29 de maig al 2 de juny de 2007 a 21 h : ‘La nostra identificació. Belliwood’