“Gaston el telèfon que sona i ningú respon”, cantava el francès Nino Ferrer als anys 60. Llavors, moltes persones d’Europa Central i de l’Est encara somiaven en poder tenir telèfon a casa seva. Fins i tot vint anys després, alguns seguien esperant que es fes realitat el seu somni de poder conversar telefònicament des de les seves llars.

Avui, el telèfon és un mitjà que ens permet comunicar-nos allà on estiguem: al carrer, a l’autobús, en una botiga i fins i tot (per desgràcia) al cinema.

Les melodies telefòniques poden ser tant diferents com les maneres d’agafar el telèfon a Europa. Independentment del país, a les institucions públiques o empreses se sol respondre una trucada seguint la mateixa pauta: nom i cognom de la persona que afaga el telèfon o nom de l’empresa. Però a les converses privades, les fórmules són molt diferents.

Els més internacionals semblen ser els alemanys, els quals al respondre donen el seu nom i el seu cognom, el que ens permet confirmar que no ens hem equivocat d’interlocutor.

Els francesos amb el seu oui, allô? i el polonesos amb el seu tak sucham (“sí, t’escolto”), semblen ser més atents, ja que al subratllar que estan escoltant mostren interès per allò que l’altra persona té a explicar.

Els més pragmàtics són els italians amb el seu pronto, que es remunta als temps en els quals la comunicació s’establia per operadora. I per últim, qui truqui a Catalunya ha d’estar preparat per començar a parlar quan l’interlocutor li demani: digui?.