Ens entrevistem amb Jani Virk, durant l’acte organitzat per l’editorial polonesa Czarne per a la presentació de l’última novel·la de l’autor eslovè Smeh za leseno pregrado (“El riure a l’altre costat de la tanca de fusta”). L’aroma que desprèn la cafetera i la música balcànica de fons ens fan més agradable la difícil conversa sobre la situació d’aquesta regió, la seva cultura, la situació laboral i la identitat.

“No vull deixar els Balcans, però la veritat és que em sento més lligat a la cultura europea. Tanmateix, no crec que la resta de ciutadans eslovens comparteixi la meva opinió. La cultura que m’és més propera és l’eslava, tot i que també valoro molt la cultura balcànica”, ens explica l’escriptor eslovè. En parlar del compositor bosnià Goran Bregovi , Jani Virk no oculta la seva indignació: “Sempre he sentit aversió envers els aspectes folklòrics de la cultura balcànica, ja que són els que ens van conduir a una guerra atroç”.

La rellevància d’Eslovènia a Europa

El conflicte dels Balcans és un tema molt delicat i un repte per als polítics i per a la resta dels ciutadans. “Segueixo molt de prop els esdeveniments a Kosovo. Vaig fer-hi el servei militar i no veig possible la convivència pacífica entre albanesos i sèrbis. Crec que la solució seria l’adhesió a la UE. Així les fronteres no tindrien la importància que tenen ara”. Uns segons més tard, afegeix amb convicció: “Només els occidentals tossuts es neguen a veure que Europa és una”. En relació a la influència del seu país en la política europea, Jani Virk afirma: “Eslovènia pot obrir la porta a una entesa de les relacions entre els pobles balcànics. Pot tenir un paper important per a tota Europa, pel fet de ser un país petit marcat pel multiculturalisme, característica essencial d’Europa”.

Igual que altres habitants de les regions afectades per la guerra, Virk sap el que és la vida nòmada: “Quan vaig estar als EUA, vaig comprendre el perquè no m’hi podia quedar a viure: Europa central, pel seu món i el seu esperit, no té lloc als Estats Units. Potser es tractà d’un sentiment de nostàlgia, però volia tornar a Europa tot i que aleshores aquell desig no fos habitual i que el ritme de vida en altres llocs era més ràpid”.

La dimensió espiritual és fonamental per a Jani Virk. “Fer carrera mai va ser una de les meves prioritats. Vaig tenir l’oportunitat d’aconseguir l’èxit i fer-me ric als Estats Units, però després d”uns vint o 25 anys no hagués sabut què fer amb aquesta sort”. Tot seguit, i amb un lleuger somriure, ens explica què és el més important per a ell a la vida: “L’amor, per la seva naturalesa humana, perquè en ell un hi viu i hi corre riscos sense ferir a ningú. Hauríem de tenir cura del món, per tal que les futures generacions hi puguin viure, buscar alguna cosa més en les relacions interpersonals i evitar la tendència cap a la mera apropiació de béns”.

Dones…

Per a Jani Virk, l’amor està estretament unit a la seva fascinació per les dones. Quan li preguntem si s’inspira en dones reals per les desbordants fantasies eròtiques gràcies a les quals el seu llibre és conegut, Virk es posa vermell. “Si la meva dona estigués aquí tindria preparada una resposta ràpida. En aquesta novel·la m’he esforçat per desenvolupar els personatges femenins, ja que les dones no són una simple icona subordinada al pensament dels homes”.

Amb la mirada posada en la finestra, ens parla sobre el paper de la dona en el seu país: “Crec que almenys des de la independència d’Eslovènia ha augmentat molt la participació de les dones a la societat, com a escriptores, sociòlogues, psicòlogues, etc. Tanmateix, romanen les seqüeles del sistema patriarcal amb les seves absurdes manifestacions. I això es deu a què en la societat actual alguns no han entès que no es poden apropiar del món com ho van fer els polítics en el passat”.

Cultura contra comerç

En l’últim llibre de Jani Virk, El riure a l’altre costat de la tanca de fusta, a través de la història dels personatges s’entén la relació del comunisme en la vida quotidiana de la gent. Per saldar comptes amb el passat comunista, els polítics actuals han optat per obrir els arxius i per la descomunització. En molts països d’Europa central els representants de diferents professions estan sent sotmesos a verificacions. “A Eslovènia també s’està duent a terme aquest procés, que està justificat i es pot efectuar sempre i quan no atempti contra els fonaments professionals. Això no significa que una persona que hagi après una professió durant el comunisme l’hagi d’exercir tota la seva vida. La idea és permetre que les generacions posteriors creïn nous estàndards”.

Pel que fa a la situació actual a Polònia, Jani Virk comenta: “No sé massa bé com està la situació allà, però sí el que volen els germans Kaczyski”. I afirma indignat: “Em sorprèn molt que Walesa, símbol de tota Europa central en l’època de l’alliberament, disposi ara de tan poc suport a les eleccions. No ho entenc. Els 50 anys de comunisme han creat autèntics tossuts. Alguns d’ells fins i tot afirmen avui dia ser democràtics”.

No obstant, Jani Virk veu alguna perspectiva: “Estic segur que els polonesos aconseguiran el canvi, ja que a Polònia hi ha molts intel·lectuals”. L’escriptor no tem haver de demostrar la seva credibilitat professional. Per a ell el perill és un altre: “Sóc redactor de programes culturals a la televisió pública i veig que en la majoria de cadenes públiques europees, com l’anglesa BBC, cada vegada donen més importància als temes polítics i comercials, i aquesta tendència presenta un perill per a la cultura”.

El temps passa molt ràpid. Hem de posar fi a la nostra conversa i Virk s’acomiada amb una resposta sobre quins són els seus somnis: “En tinc molts. No podria fer-ne una enumeració. Espero que tothom visqui el moment bonic amb el qual somia. I que jo també visqui el moment que somio i que no puc revelar”.