“La major part del temps, les dones arriben a la presó trencades per anys –fins i tot per una vida sencera- d’abusos psicològics i sexuals que els homes han exercit sobre elles”. L’afirmació és de Jane Evelyn Atwood, una fotògrafa que ha conegut i immortalitzat durant nou anys detingudes a Europa i a Amèrica, dones darrere els barrots.

A l’ombra del clixé del “gàngster” masculí hi ha una altra realitat força preocupant. Si segons un informe de 2001, les dones només representen una petita part de la població empresonada [un 4% a França i a Itàlia, un 4,5% a Grècia, un 5% al Regne Unit i un 8% a Espanya], la seva violència sembla que va en augment: tan sols en el conjunt del territori americà, el nombre de dones empresonades des de 1980 ha augmentat prop d’un 400%, és a dir, dues vegades més que el dels homes.

Els motius dels empresonaments tenen a veure majoritàriament amb delictes no violents: un 89% de les detingudes estan empresonades per delictes consecutius referents a contenciosos familiars i/o econòmics (robatoris, xecs sense fons, utilització de targetes de crèdit falses, venta d’estupefaents…).

Aquestes dones, sovint en situacions precàries de misèria afectiva i intel·lectual, cometen cada vegada més delictes anomenats de “subsistència”. La seva evolució es caracteritza sobretot per una desocialització progressiva: abandonament de la feina i després de la família. Segons les xifres recollides per l’Observatori internacional de presons (OIP), el 20% de les detingudes són analfabetes i el 50% tenen un nivell d’instrucció primari. Tres quartes parts de les dones empresonades tenen, com a mínim, un fill.

Quin és el seu lloc a la presó?

Les noves lleis en vigor en matèria de lluita contra el tràfic i el consum d’estupefaents han fet augmentar i rejovenir la població femenina empresonada. Al Regne Unit, la taxa d’empresonament de dones és deu vegades superior a la dels homes.

Tanmateix, hi ha molt poques presons de dones. El codi de procediment penal no preveu cap tractament específic. Així doncs, empresonen les detingudes en blocs reservats a les presons d’homes, cosa que comporta l’absència parcial o total d’infraestructures adaptades. D’altra banda, la prolongació de les penes agreuja l’estat de les preses que, a l’exterior, ja eren molt fràgils: manca d’higiene, malnutrició, problemes de salut, augment constant de les automutilacions i de la taxa de suïcidis…

Quina reinserció?

Les normes penitenciàries europees són molt clares pel que fa a la formació i al treball: “Les dones han de tenir accés a diversos tipus de feina i la seva elecció no ha de limitar-se a les feines tradicionalment considerades com a ‘femenines’”. En resum, no ha de produir-se cap discriminació sobre la base del sexe del detingut. La realitat és molt diferent, perquè la presó calca la divisió sexual del treball de l’exterior. Així, les feines proposades es limiten sovint a feines de costura, de cartonatge… Especialment a Itàlia, hi ha diferències en els salaris entre homes i dones per les mateixes feines.

Principal conseqüència: les detingudes, encallades en els estereotips femenins i encarregades de tasques repetitives, no (re)adquireixen cap estima per si mateixes. A més de la privació de la llibertat, de la pèrdua d’intimitat i d’identitat, són poques aquelles que tenen accés a un veritable programa de formació en base al procés de reinserció.