La moguda per aquí és incessant. Càmeres, caps de premsa parlant pel mòbil, periodistes desorientats. Acaba d’arrancar el Festival Internacional de Cinema de Catalunya i, a les onze del matí passades, el brunch encara no està confirmat. Res no sembla a lloc, però tot s’atura quan Ariadna Gil apareix per la porta d’una habitació. La seva visió ens tranquil·litza a tots. Aviat me la presenten i tots dos podem fugir d’aquell enrenou. Baixem en l’ascensor de l’hotel i en un tres i no res, ja estem a la terrassa del bar. De lluny, encara podem sentir les ones del mar de Sitges, que cada tardor acull el millor cinema fantàstic de la temporada.

M’imagino que l’Ariadna porta quasi una hora parlant amb periodistes, però em mira amb un somriure que, de tan aclaparador, m’intimida una mica. Estic davant d’una actriu que ha encadenat papers de pes a tres de les més grans produccions espanyoles dels últims temps com Soldados de Salamina (David Trueba, 2003) o Alatriste (Agustín Díaz Yanes, 2006). Però primer xerrem d’El laberinto del fauno, l’última pel·lícula de l’actriu, dirigida per Guillermo del Toro, que ha vingut a presentar a Sitges. En aquesta obra, protagonitzada per una nena que intenta fugir del terror de la Guerra Civil espanyola a través de la seva imaginació, a Ariadna Gil li toca un paper difícil. “Faig d’una mare vençuda, una dona que pretén que la seva filla perdi la innocència, que s’adoni que la vida és una altra cosa molt més complicada”. A ella, com a mare d’una nena petita, aquest tema li toca de prop. “Em costa molt entendre el meu personatge. El fet de tenir fills, em fa ser més conscient. Dir a un nen que deixi de somiar deu ser una de les coses més doloroses que pots arribar a fer”.

El poder de la ment

Afortunadament, a la pròpia Ariadna ningú no li va treure la imaginació del cap. Té 37 anys i des dels 16, està ficada en el món del cine. I aquest, per molt que diguin, segueix sent un lloc de somnis pels qui aconsegueixen seguir endavant. Gil, que va debutar amb el gran buscador de talents Bigas Luna (descobridor també de Penélope Cruz), ha tingut una carrera fructífera, però no ha deixat mai de ser la jove encantadora de fa un parell de dècades. “M’he passat la vida somiant. Ara estic aquí amb tu, però podria desconnectar i pensar en altres coses. No crec que sigui negativa la imaginació. Tots tenim una ment que ens ajuda a tapar els problemes. De fet, estic segura que moltes vides resultarien insuportables sense la capacitat de somiar”. La seva mirada es perd per un instant quan acaba de dir aquesta frase i l’actriu aprofita per beure un glop del te que ens acaben de servir. En què estarà pensant l’Ariadna? S’adonarà que encara segueixo aquí?

Deixem els somnis i passem als malsons. La conversa gira cap a un tema delicat que no invita a la fantasia: la guerra. Qualsevol cinèfil que revisi la filmografia de l’Ariadna s’adonarà que està plena d’obres amb un rerefons bèl·lic. Recordem films com Libertarias (1995), on interpretava una anarquista que lluita a la Guerra Civil; Soldados de Salamina (2003), on era una escriptora desorientada que investiga un episodi d’aquell mateix conflicte o Hormigas en la boca (2005), feia el paper d’una idealista que participa a la revolució cubana. Tots són rols de dones fortes, que requereixen d’un cert compromís personal. Encara que l’actriu catalana no ho vulgui admetre. “No m’implico més que altres actors de la meva mateixa generació. Simplement, trio les pel·lícules que m’interessen a partir de les ofertes que rebo. A més, la Guerra Civil és un tema recorrent al cinema espanyol i és normal que la revisem perquè és un esdeveniment terrible que forma part de la nostra història recent”. D’acord Ariadna, suposo que tens raó.

Els diners no són l’enemic

Aviat serà l’hora de plegar. La roda de premsa començarà d’aquí cinc minuts i encara no hem parlat del cinema europeu. Trec el tema i sembla interessada. Obre els seus ulls foscos i comença a xerrar. “Aquí no és com als Estats Units. Ells tenen el mercat hegemònic i gràcies a les seves pel·lícules, ho sabem gairebé tot sobre ells. Però, en canvi, quasi no coneixem res de les nostres filmografies veïnes”. Molt em temo que no s’equivoca. Quantes pel·lícules holandeses s’estrenen a Espanya? I hongareses? I alemanyes? Poques, molt poques. I a la resta d’Europa, la situació no és molt diferent. “És difícil que hi hagi un intercanvi d’idees entre els països de la UE. Amb prou feines ens coneixem i ens costa assumir riscos. La situació ens fa perdre força”.

L’etern problema té alguna solució? L’Ariadna en té una de material: els diners. “Ja sé que queda malament dir-ho, però disposar d’un gran pressupost t’ajuda a fer les coses ben fetes i a poder exportar millor les pel·lícules a altres…”. Abans que pugui acabar la frase apareix la seva mànager i em diu amb gestos que el temps s’ha acabat. L’Ariadna, molt professional, acaba la resposta recordant el cas exitós d’una gran producció com Alatriste i s’acomiada. Em quedo assegut, mirant-la. Vesteix de forma immaculada: pantalons negres de fil, tacons a joc i camisa blanca. Abans que pugui calcular la seva alçada, creua la porta del bar i la perdo de vista.

Unes hores més tard, me la torno a creuar. S’ha canviat de roba de dalt a baix i conversa amb l’actor Sergi López i el cineasta Guillermo del Toro. Sembla molt més informal, però manté la compostura. Diuen que és d’una bellesa freda i distant, però jo la trobo una dona senzilla i elegant. Una actriu tímida i atractiva que encara té moltes coses a dir.