Els primers moviments polítics de Sarkozy han estat marcats d’una forta envergadura europea, té les idees clares sobre l’Europa que vol. El 28 de maig es va reunir amb l’italià Romano Prodi, qui va donar support al “tractat simplificat” constitucional de Sarkozy. El 31 de maig ho va fer amb Rodríguez Zapatero i el 23 de maig amb el president de la Comissió Europea, el portuguès José Manuel Durão Barroso. El mateix dia que va prendre possessió va viatjar a Alemanya per reunir-se amb Angela Merkel, la presidenta de torn del Consell Europeu, i dos dies abans havia rebut al primer ministre Britànic. Tots ells dirigents dels països més importants de la UE, juntament amb el responsable de la Comissió Europea. Un nucli que es podria considerar com la velocitat de creuer d’una Europa que funciona a diferents velocitats.

Pragmatisme a curt termini

Enmig de sessions de fútingi de fotografies als afores de París, aquest polític no para quiet a Europa. Igual com ho feia el correcaminos, es llança a la cacera de reformes i resultats ràpids per allunyar la UE de “la paràlisi relativa de la qual s’està veient afectada” o per “donar resposta a les necessitats del moment i dotar de coherència la política exterior comunitària”, tal com va aclarar a Brussel·les el 23 de maig. Un polític que està marcant estil. Sembla que vulgui sacsejar el ritme d’una UE instal·lada en un badall continuat entre discursos grandiloqüents i buits, de paraules mesurades, de l’obsessió pel concens i l’empatx constitucional. De fet, Durão Barroso va remarcar, durant la mateixa trobada, que esperava que posés el seu “voluntarisme, el seu entusiasme i el seu plaer per la política” al servei d’Europa.

Sarkozy s’està concentrant en els problemes més inmediats i els està enfrontant sense embuts. Segons ell mateix, cal aprovar primer un “tractat simplificat” que obviï els Drets Fonamentals i les polítiques comunitàries: tot el que ha generat recel entre els europeus, especialment entre els francesos. Per això ha mantingut aquest frenètic moviment a reunir-se amb els caps de govern, per convèncer-los de la seva estratègia. Pel que fa a l’ampliació, tot i que no s’ha oposat a l’obertura dels dos dossiers de negociació entre la UE i Turquia, Sarkozy va deixar clar a Durão Barroso que “Turquia no entra dins de les fronteres comunitàries”, tancant qualsevol invitació a ser optimista sobre l’assumpte. Per últim, aposta per sortir del concens i agilitzar el sistema de presa de decisions mitjançant una doble majoria qualificada de països i població. Decidit a poder avançar costi el que costi en el futur, no descarta optar per les “cooperacions reforçades” previstes en el Tractat de Niza. És a dir, àmbits en els quals només pocs països (generalment el que es denomina el “Directori” o “G-5 Europeu”: França, Regne Unit, Alemanya, Itàlia i Espanya) integrin les seves polítiques de manera més intensa sense deixar-se frenar per aquelles reticències de la resta d’estats membre.

Nova preeminència de l’intergovernamentalisme

Tot i això, la seva arribada significa també la tornada a una visió intergovernamental de la construcció europea. És partidari, per exemple, de tornar a la participació dels governs en la presa de decisions del Banc Central Europeu, així com d’un cert proteccionsime comercial europeu: el que ell anomena “preferència europea”, que no convé a aquells països comunitaris l’economia dels quals depèn de l’exportació, com per exemple Alemanya o el Regne Unit. Tornarem als anys en què la Gran Bretanya – que aviat tindrà Gordon Brown al capdavant – intentarà negociar amb França la reforma del pressupost europeu per reduir la porció agrícola comú, a la qual Sarkozy vol retornar els preus subvencionats davant els ajuts als petits agricultors, una mesura que només convé als interessos de França o Espanya i als seus latifundis. Per últim, amb un punt nacionalista, Sarkozy va considerar el 23 de maig com a “no negociable” l’absurda situació logística que suposa el fet que l’Eurocàmara tingui la seva seu parlamentària a Estrasburg, en comptes de concentrar-se a Brussel·les, on hi ha els serveis administratius i on els membres del parlament passen tres de cada quatre setmanes del mes, davant d’una única sessiò plenària a la capital d’Alsàcia.

Una ocasiò a l’aire

Estem vivint un moment històric en el qual les grans potències estan concentrades en els seus problemes i no es preveu que tinguin la intenciò d’intervenir massa entre els membres de la UE. Els Estats Units estan perdent dues guerres, la d’Irak i la d’Afganistan, a la vegada que els seu president es troba en hores baixes. Mentrestant, Putin s’acosta a la fi del seu mandat presidencial. En canvi, no sembla que la UE aprofiti l’ocasiò per imaginar grans avenços a llarg termini en la construcciò europea. Ni tan sols Sarkozy, amb el seu dinamisme de passes curtes i ràpides, sembla ser el visionari que necessita la UE per donar un altre gran pas endavant que permeti la democratització i un millor integrament.