“L’estat del medi ambient és l’únic jutge eficaç d’avaluació dels nostres programes i polítiques”. I la veritat és que la realitat ecològica és més aviat amarga. La reflexió de Klaus Töpfer, antic director executiu del programa de l’ONU per al medi ambient, testimonia l’ambigüitat constant que rodeja l’àmbit de la protecció mediambiental.

Des de fa tres dècades, el Dia Mundial del Medi Ambient commemora la protecció de la naturalesa, però s’ha de constatar que som incapaços de frenar el procés de destrucció del nostre planeta. El medi ambient es deteriora a un ritme cada cop més ràpid, la biodiversitat es veu amenaçada, l’extinció de les espècies s’accelera i el calentament climàtic s’intensifica.

El remei, pitjor que la malaltia

Quina ironia: la situació continua deteriorant-se tot i el boom de nombroses institucions, programmes o organitzacions encarregades de la protecció o de la gestió dels recursos mediambientals.

Aquesta paradoxa planteja seriosos problemes sobre la naturalesa i el paper de la gestió internacional del medi ambient, però també sobre la seva capacitat, o més aviat de la incapacitat de l’ONU a portar a terme la seva missió.

Segons l’investigador Adil Najam, “la gestió de processos mundilas, a manca d’una autoritat global, s’organitza segons un sistema molt complexe, fins i tot inintel·ligible”. Resumint, si bé l’OMC (Organització Mundial del Comerç) regeix el comerç internacional o si bé el mandat de l’OMS (Organització Mundial de la Salut) cobreix el sector de la sanitat, la gestió del medi ambient resulta tanmateix caòtica.

El 2006, el PNUD (Pla de Nacions Unides per al Desenvolupament) va registrar més de 500 acords multilaterals relatius a la protecció dels recursos mediambientals. A part del PNUD, s’han d’afegir altres organitzacions com l’Organització Meterològica Mundial (OMM)- actor oficial en allò relatiu als canvis climàtics- la Convenció-Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) o la Comissió del Desenvolupament Sostenible (CDS), també dependent de l’ONU. A aquesta nebulosa de sigles se li ha d’afegir una llarga llista de convencions especialitzades, com la Convenció sobre la Diversitat Biològica (CDB) o fins i tot la Convenció sobre les Espècies Migratòries.

La ineficàcia és la culpable

Resulta lamentable constatar que totes aquestes organitzacions competeixen per cultivar els fons dels donants, sobre tot els dels estats. La seva ceguera mútua resulta encara més sorprenent. Tots aquests actors clau de l’ecologia gairebé no coneixen les seves activitats respectives i els seus objectius sovint es trepitgen entre ells.

Amb la finalitat de pal·liar aquest ambient de desorganització, l’ONU ha creat un grup de reflexió, l’EMG, Environment Management Group (Grup de Gestió Mediambiental), que reuneix a diverses desenes d’actors mediambientals capaces de seleccionar informacions, de coordinar i reunir esforços, i de realitzar activitats d’assessorament.

Aquest pas, lloable, no és més que la perfecta il·lustració de l’absurditat del sistema: a l’introduir una altra vegada una nova estructura paraigües, l’ONU converteix la gestió en quelcom més complexe. L’absència d’una autoritat centralitzada endarrerix la coordinació dels esforços i suposa una eficàcia dubtosa. Ha permès el protocal de Kyoto que es freni l’augment de les emissions de gas d’efecte hivernacle? Al concienciar-nos de l’absència de visió a llarg termini dels governants ens adonem de què el pitjor està per arribar.

Una Europa… Verda?

En aquestes condicions, la qüestió de la reforma de la gestió mediamebiental no soposa un caprici d’uns quants funcionaris internacionals, sinó l’objectiu crucial per als habitnats del planeta. També és una qüestió única per a la Unió Europea de proposar un projecte de reforma, afirmant el seu lideratge en qüestions mediambentals.

Alemanya, líder indiscutible de les energies renovables- França, així com d’altres agrupacions i ONG, militen, per exemple, per a la creació d’una Organizació Mundial del Medi Ambient, amb la finalitat de dotar les Nacions Unides d’una eina mediambiental capaç de gestionar les bones voluntats, una espècie d’interlocutor únic que coordini tot el planeta.

Serà suficient aquest projecte? Suficient per influenciar en la posició dels Estats Units o d’Austràlia, reticents a la idea d’una estructura que consideren costosa i potencialment poc eficaç? Suficient per influenciar a la Xina i l’Índia, que consideren que el seu dret al desenvolupament és prioritari? S’accepten apostes.