La hipocresia és un mal comú a tots, és millor que ho reconeguem. De manera que en totes les llengües existeixen refranys per desemmascarar-la.

En els temps en què es cuinava sobre foc de carbó, l’olla de ferro i la tetera agafaven un color negre amb el sutge del foc. La imatge anglesa del pot calling the kettle black (el cassó cridant la tetera negra) es veu en el sentit invers en polonès, on la tetera, més gran, es converteix en la hipòcrita qui crida el cassó, przygania kocio garnkowi a sam smoli. Els francesos introdueixen a la mateixa idea un toc humorístic: C’est la casserole qui dit a la poele ‘cul sale’ (“és l’olla la que li diu a la paella que té el paner brut”).

Si deixem enrere el món dels utensilis de cuina i els seus culs de llautó i recordem expressions angleses com bold as brass o having the brass neck que utilitzen el terme llautó (brass) i recorden una actitud d’excessiva confiança, passem ja als elements comestibles de la cuina. Sense tenir en compte les limitacions de qualsevol estereotip, l’encantador francès le camembert qui dit au bleu tu pues (“el formatge camembert dient-li al formatge blau que fa mala olor”) substitueix l’expressió més comú: c’est l’hôpital qui se fout de la charité - (“l’hospital és el que es riu de la caritat”).

Els alemanys llancen una advertència sobre la sensibilitat fràgil del lloc on algú està situat, tot dient: wer im Glashaus sitzt, soll nicht mit Steinen werfen - (“qui està assegut en una casa de vidre no ha de llençar pedres”). La intensa identitat catòlica italiana entra en joc quan indiquen que senti da quale pulpito viene la predica! - (“escolta des de quin púlpit prové el predicament!”). Les referències eclesiàstiques d’aquesta expressió són probablement les que millor s’ajusten, considerant que la paraula grega hipocresia (hypokrisis) significa literalment “representar”.