Gediminas Urbonas està absort amb el paperam que té sobre una de les taules d’una llibreria-cafeteria propera al parlament lituà a Vilnius. Està vestit amb colors de camuflatge, potser com a influència no conscient del seu passat com a soldat soviètic. Alumne de l’Acadèmia de les Arts de Vilnius, no va graduar-se fins el 1994, deu anys després de començar els seus estudis, i després de veure’s “obligat a deixar la universitat” per servir a l’exèrcit.

Durant el període de transformació de la societat lituana i la posterior independència el 1991, Urbonas va “redescobrir-se” com un dels escultors contemporanis més importants del país. En tornar al món de les arts, l’exsoldat va crear una xarxa d’artistes d’arreu del món. Poc després de la caiguda del mur de Berlín, va començar a plasmar la transformació postsoviètica de la societat lituana, amb l’ajuda de la seva dona Nomeda.

Vilnius ha estat la base de l’artista durant més de deu anys. Molt conegut entre els professionals de l’art de tot el món, les seves obres eclèctiques i modernes s’han exposat a tota Europa.

Soldat de l’art

“La meva consciència com a ciutadà i com a artista coincideixen amb l’evolució política”, diu Urbonas, guardant tot el paperam en una atrotinada carpeta de pell que té al costat. “I el meu art està inevitablement replet de contingut polític. Les autoritats es veien limitades durant la perestroika (el pla de reestructuració de l’economia soviètica dut a terme pel líder rus Gorbatxov). Fins a la independència el 1991, tothom temia el monstre de la KGB (la policia secreta russa de 1954-1991).

“Mentre passava tot això, jo estava desenvolupant organitzacions artístiques i altres plataformes públiques; el govern en aquella època et deixava fer moltes coses!”, exclama Urbonas, alçant la veu. “Ningú no es podia imaginar que aquell “sistema” fos tan feble. De fet, ara hi ha més obstacles per crear entitats públiques de caràcter artístic que abans.”

Esculpint l’espai públic

Urbonas va descobrir molt aviat que la seva vessant artística més tècnica, que es basa en treballar amb edificis per lluitar contra el desenvolupament de la privatització econòmica, no tenia una bona recepció entre les autoritats i els executius més importants. “No els interessava el “contingut” de la construcció d’edificis. L’ajuntament de Vilnius es va oposar la primavera de 2005 a la creació del seu espai artístic, el Pro-test Lab.

Tot va començar a un cinema privat, anomenat Lietuva, després que Urbonas fes servir el Pro-test Lab com a lloc de trobada per animar uns 7.000 ciutadans a signar la petició a favor de salvar el darrer cinema independent de la demolició. “Per mi, va ser la millor representació de la motivació dels amant del cinema de Vilnius”. Però l’Ajuntament no va tenir en compte el moviment ciutadà i em va acusar “d’inventar l’interès públic per mantenir en peu l’edifici”.

Una altra plataforma pública que va crear l’autor el 1995 vas ser Geležinis Kablys (Club Verd), com a lloc de trobada alternatiu per als joves. Però el seu plantejament artístic va evolucionar més aviat cap a una línia de software. “Estudiant el contingut dels espais públics i les interseccions de diversos interessos va acabar sent més important per a mi que treballar en edificis.”

Coloms lituans

“No he estat mai un geni solitari del modernisme, tancat a casa i ocupat en la creació d’alguna cosa que mai sortiria a la llum pública. Com a escultor i ciutadà, sóc molt feliç inventant construccions innovadores. I sempre he treballat com a part d’un equip”. Ara mateix, l’equip conjugal dels Urbonas estan organitzant el vol de coloms blancs de Venècia a Roma, en la Carrera Internacional de Coloms. “Volem canviar la percepció que tenen a Europa oriental del comunisme als països de la exURSS.”

“Vam remodelar el comunisme per aconseguir poder, infraestructures i diners. La majoria només érem comunistes per ajudar Lituània. Quan ens dirigim a l’Exposició d’Art Contemporani Biennal de Venècia amb la petició pacífica que tornin “Villa Lituània” (l’edifici que albergava l’ambaixada lituana abans de la guerra) al seu propietari, també volem que el món sàpiga que a Lituània mai no es va implantar realment l’ideari comunista durant l’ocupació”. Em pregunto perquè és tan important el contingut d’aquest edifici si des de 1940 no ha estat ocupat per cap comunista lituà. Però Urbonas ja s’ha posat dret per marxar. “El nostre projecte pot ajudar a canviar l’actitud de l’europa més occidental vers el poble de l’antiga unió soviètica”, diu posant-se la jaqueta. “Els lituans podem fer arribar la nostra història a la resta d’Europa, sobretot, a través de la cultura”. Em convida a trobar-me amb ell a Roma, per esperar els coloms. I sense esperar la resposta, es perd pels carrers de l’art i la protesta.