Molts europeus associen les illes Malvines amb les imatges crues i fredes del conflicte que va acabar-se el 14 de juny de 1982, arran la disputa entre Argentina i el Regne Unit per la pertinença de l’illa. En el conflicte, les forces britàniques van respondre a l’ocupació de l’illa pels argentins el 2 d’abril de 1982. Però en els últims 25 anys, les Malvines s’han convertit en una comunitat cada vegada més brillant que té un futur prometedor.

Illes de ningú

Les illes Malvines són un territori d’ultramar del Regne Unit situat a l’Atlàntic Sud, amb una població de 2.955 habitants. Tenen un Consell Legislatiu format per vuit membres. Aquest vuit consellers es divideixen entre dos districtes electorals: cinc membres per la capital Port-Stanley, i tres membres que representen el “camp” (tot el que està fora de la capital). Tots els membres es presenten com a candidats independents ja que en aquestes illes no hi ha partits polítics.

Molta gent assumeix que les illes funcionen gràcies a les despeses dels contribuents britànics. En realitat les illes s’autofinancen en tots els àmbits menys en la defensa, àrea en la qual el Regne Unit inverteix un 0‘5% del total del seu pressupost en defensa. Tot i que les Malvines tenen un Govern propi, els assumptes d’afers exteriors i defensa els porta el Govern britànic. Les Malvines s’han transformat econòmicament des del conflicte: el PIB ha augmentat passant de ser d’uns cinc milions de lliures l’any 1980 a convertir-se en 72 milions l’any 2004, gràcies a la renda de la piscifactoria que s’ha convertit en la principal font d’ingressos.

Les Malvines a Europa

Com a territori d’ultramar d’un membre de la Unió Europea, les illes gaudeixen d’una posició segura sota els tractats de Roma i de Maastricht, encara que la Unió Europea no les reconegui com a territori britànic. No són completament membres de la UE però hi estan relacionades a través de la “Decisió d’Associació Ultramar”, que permet l’accés lliure d’impostos a productes que tinguin origen en Països i Territoris d’Ultramar (PTU). Com a ciutadans britànics, els habitants de les illes tenen llibertat de viure i treballar a la UE sense visat, cosa que no es recíproca amb els europeus que van allà, i també tenen access lliure de quotes així com exempció d’impostos.

Les Malvines reben suport financer de la Comissió Europea a través de dos grans vies. La primera es l’STABEX (el sistema d’estabilització del guanys de l’exportació), d’on les illes van rebre 4‘2 milions de lliures de fons. Actualment les illes han tret 2,5 milions d’aquest fons, deixant així un balanç de 1,7 milions dels quals encara poden disposar. La segona via són els Fons Europeus de Desenvolupament (FED, separats en fons regionals i fons territorials) que ha donat 700.000 euros per infraestructures per tal de permetre el desenvolupament de les granges subdividides en el 6è FED, a més de tres milions d’euros sota el fons territorial i 1,5 milions d’euros del regional (sota en 9è FED).

El Govern de les illes Malvines es reuneix anualment amb la Comissió Europea al fòrum de diàleg de la Unió Europea dels Països i Territoris d’Ultramar (PTU-CE) . “Hi tenim una bona relació” diu el Andrea Clusen, membre del Consell Legislatiu de les Malvines. I afegeix: “Mirem d’incrementar la nostra presència a la Comissió, per facilitar l’accés just i continuat als mercats i al suport financer per tal de desenvolupar les nostres infraestructures”.

Tothom necessita bons veïns

D’altra banda, a casa, les relacions amb la veïna Argentina s’han deteriorat sota l’actual administració del president argentí Néstor Kirschner, qui prèviament va cooperar en àrees de benefici mutu tals com la conservació de reserves pesqueres compartides. Avui, l’Argentina imposa sancions unilaterals que soscaven l’economia de les Malvines. Un exemple n’és la prohibició que els vols xàrter vagin a les illes, que és més aviat un intent de prevenir que les companyies relacionades amb hidrocarburs treballin allí.

Encara que els habitant de les Malvines podrien oposar-se a les accions del Govern argentí, un nombre reduït d’argentins han fet de les illes casa seva i estan ben integrats dins la societat. Mentre que els illencs se senten orgullosos de la seva relació forta i duradora amb el Regne Unit, alguns es queixen de la pèrdua de la “petita Anglaterra” i de la seva identitat. Alec Betts, conegut amb el nom d’Alejandro, va marxar de l’arxipèlag per sempre per anar a viure a Argentina i ara dóna ple suport a la seva reclamació del territori de les illes. A principis d’aquest any es va presentar per a alcalde d’una petita ciutat argentina i ha representat la reivindicació del seu país adoptiu a la seu de les Nacions Unides a Nova York.

Potser els propers 25 anys portaran més que mai un caràcter multicultural a les Malvines. Un gran nombre de la població prové de la companya Santa Helena, un altre territori britànic d’ultramar a l’Atlàntic Sud, on Napoleó va acabar la seva vida a l’exili, on també cada vegada hi ha més xilens. Segons diu el representant del Govern de Santa Helena, John Clifford, “la societat de les Malvines s’ha beneficiat de les influències culturals que els immigrants han portat a les maletes. Les Malvines agafen la gent i els treballadors que necessiten, i Santa Helena rep una font d’ingressos molt valuosa i bons llocs de treball en posicions de responsabilitat. Molts “sants i santes” Helena consideren les Malvines casa seva, ja que hi han fet una inversió considerable”.

TESTIMONI/ 52 graus al sud : retrat de la vida a les Malvines

“És increïblement difícil convèncer la gent del Regne Unit, on vaig treballar com a reportera d’un diari a la zona nord de Londres, que realment hi ha vida a 52 graus al sud. És una vida exuberant, brillant i fins i tot, en ocasions, assolellada.

Les Malvines ofereixen un estil de vida lliure i estimulant. Pots passar-te l’hora de dinar mirant com dofins i pingüins joguinegen a l’arena blanca i lluent d’una platja; hi veuràs grans cels blaus, gaudiràs d’una llum molt clara (no hi ha contaminació) i comprovaràs que, en aquest arxipèlag remot, la vida social transcorre a un ritme esgotador. La facilitat de relació rau en el fet que molta gent es coneix bé mútuament.

Les portes dels vehicles no es tanquen amb clau, els efectes personals queden exempts de robatoris, els nens encara juguen i es comporten com a nens, no hi ha atur, ni cadenes comercials, ni tanques publicitàries i si saludes amablement amb un somriure a un transeünt, ell no te’l torna arrufant les celles.

El “camp”, el que pels habitants de la Malvines és tot allò que està fora de la capital Port-Stanley, és la casa espiritual de les illes. Es una terra de solitud, treball dur i grans distàncies, es la sal de la terra de ranxers i de la independència enginyosa. Està idealitzat als ulls de la ment dels habitants, però a la realitat atrau cada vegada menys gent.

Port-Stanley s’infla a causa de tots aquells que arriben per deixar el camp, immigrats com jo mateixa, joves que han anat a l’estranger a estudiar (tot a càrrec del Govern) o viatjar. Tornen a casa amb un entusiasme i lleialtat que les altres illes-nació haurien d’envejar.

A diferència de moltes ciutat arreu del món, que tenen una mida similar i on els residents es dispersen cap a conurbacions més grans per treballar, comprar i socialitzar-se, Port-Stanley és autònoma per necessitat. Amb el seu propi hospital, aeroport, port, escoles, força policial supermercats, restaurants i pubs, és el que podríeu anomenar una ciutat capital.”

Testimoni de la Sue, de 32 anys, habitant de les Malvines i antiga editora de la Falkland Islands Radio Service

Foto: SG. A la pàgina principal: Mary Loosemore/ Flickr)

L’Stacy és un noi de 23 anys nascut a les illes Malvines i és reporter al Falkland Islands Radio Service, del qual la Sue, que té 32 anys, n’era l’antiga editora de noticies.