La curadora Timea Junghaus seu completament esgotada a la terrassa d’un cafè de Venècia, amb més d’una hora de retard, per fer l’entrevista. “Artistes!”, exclama com a excusa. S’ha passat gairebé tota la nit desperta intentant calmar un artista amb una crisi nerviosa. Però aquest no és l’únic maldecap amb què s’ha trobat a l’hora d’organitzar el primer pavelló dedicat a l’art gitano. “Al començament l’organització de la Biennal era reticent a cedir un espai d’exposició especial i independent als artistes gitanos. Normalment la divisió dels pavellons es fa en base a la nacionalitat, com per exemple el Pavelló francès o l’italià. Pensaven que només era una altra feminista amb ganes de reivindicació.” Però amb l’ajuda d’alguns amics com, per exemple, l’eurodiputada italiana Emma Bonino i el president de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, Junghaus va aconseguir guanyar-se la confiança de la Biennal.

La cultura gitana existeix

Amb seu al Palazzo Pisani del segle XVI, el Pavelló Gitano reuneix setze artistes de tradició gitana procedents de vuit països europeus, la majoria dels quals ni tan sols comparteix el mateix dialecte de la llengua caló ni, per descomptat, la mateixa formació artística. “Som el primer pavelló que és autènticament europeu”, afirma Junghaus amb convicció.

A l’interior del pavelló es poden trobar pintures, vídeos i instal·lacions com, per exemple, una faldilla típica gitana clavada a la paret amb ganivets, que recorda una papallona dissecada amb agulles de cap. “Malgrat la diversitat, és fàcil apreciar una similitud en les obres dels diferents artistes”, explica Junghaus. “Tots han patit els mateixos traumes com a part d’una comunitat minoritària. Les seves obres tenen en comú que totes són una forma de teràpia o de revenja.”

I es nota. En passejar pel pavelló, el primer que et trobes és una pantalla de projecció, on es pot veure una jove hongaresa a qui pregunten si té algun problema amb els gitanos. “Només un”, contesta. “Que existeixen”.

No al típic artista gitano

I tant que existeixen. Uns metres més enllà, hi ha un artista gitano ballant al ritme dels seus companys que toquen de palmes. Es diu Gabi Jiménez, o François Lopez, depenent d’on, de com i de si ha estat la seva mare que ha omplert els papers oficials. Pel que fa la seva procedència, ell diu que prové i va “on em porta el vent, la policia o les sentències”.

“No sóc el típic artista gitano” diu Jiménez. Assenyala els seus quadres de colors llampant on es veuen, de fet, els símbols gitanos com les caravanes o gent tocant la guitarra. “No”, argumenta apassionadament. “Tu veus caravanes. Jo veig imatges senzilles i fàcils de reconèixer que mostren els aspectes positius de la vida gitana. Jo veig felicitat, on els altres només veuen els aspectes negatius, els estereotips. Es podria dir que vaig descobrir, pel camí més dur, que l’art és una bona manera de fer campanya a favor d’una causa”, afegeix amb un somriure, fent referència al seu passat fosc.

Alta Cultura

“En la meva opinió, el Pavelló Gitano és una declaració política contra el racisme”, comenta la conservadora Junghaus. “Però no tots els artistes volen participar en aquesta declaració. Podrien perdre les subvencions que tenen als seus països. L’objectiu de l’exposició és oferir l’oportunitat als artistes gitanos de demostrar a la seva pròpia comunitat i a la resta del món que la seva cultura va molt més enllà de la música gitana. Estem creant una alta cultura gitana.”

Però la comunitat gitana està interessada en aquesta “alta cultura”? En una de les sales del Palazzo, els visitants es troben, de cop, enmig de cavalls salvatges en envestida, exòtiques princeses gitanes i, sorprenentment, l’artista “gitano” Charles Chaplin. Són els quadres de l’artista hongarès István Szentandrássy, a qui Junghaus va incloure en l’exposició tot i les moltes protestes dels defensors de l’alta cultura gitana. “Això és el que agrada a la comunitat gitana”, explica. “Aquest tipus de quadres són els que tenen a les parets de casa seva els gitanos amb poder adquisitiu. Es podria dir que és l’orgull gitano.” Molts crítics d’art”, admet la curadora, “preferirien definir-ho com a art gitano kitsch”. Però sigui quin sigui el nom, és l’única sala del pavelló on el visitant realment se sent transportat a un altre món.

Objectes robats

Així que el Pavelló Gitano intenta complaure tant aquells que volen veure “l’alta cultura”, com aquells que adoren l’art gitano precisament pels seus estereotípics exòtics i romàntics. Aconseguiran satisfer els dos grups, o pel contrari decebran ambdós? El artistes sembla que no se’n preocupen massa, sobretot al vespres mentre beuen i ballen. Per a ells és una bona senyal que alguns dels cartell que anunciaven el pavelló, i que incloïen reproduccions d’una de les obres, s’hagin robat de la façana del Palazzo Pisani la nit de la inauguració; això vol dir que almenys a algú li agrada el seu art.

La majoria dels visitants, però, sortirà de l’exposició no amb objectes robats, sinó amb moltes preguntes: en què consisteix l’art gitano, qui n’és el millor representant, i hauria de portar un missatge polític? Però aquestes són preguntes que mai abans no s’habia plantejat el públic. I aquí precisament és on rau l’èxit de la primera edició del Pavelló Gitano. Demostra que els gitanos, i el seu art, existeixen. Ara és el públic que ha decidir com jutjar-lo.

El Pavelló Gitano està situat al Palazzo Pisani S. Marina (planta baixa), Venècia, Cannaregio 6103, Calle delle Erbe. Està obert al public del 10 de Juny al 21 de Novembre de 2007.