El 2005 va ser un any negre. Dos dels fundadors de la Unió Europea, França i els Països Baixos van dir “no” al projecte de Constitució, submergint la Unió Europea en una crisi d’identitat sense precedents. El procés d’ampliació i les reformes van quedar congelats, i es va imposar una “pausa per a la reflexió”.

Dos anys més tard, Angela Merkel, que actualment ocupa el càrrec de presidenta de torn de la Unió, vol reprendre el projecte constitucional. En vigílies de la cimera de Brussel·les, les diferències entre països persisteixen encara, però es donen les condicions suficients per esperar un acord abans de les eleccions europees del 2009, data límit fixada l’any passat per la presidència austríaca de la UE.

França és alhora l’ovella negra i el primer de la fila en aquest enrenou. Tot just elegit, Nicolas Sarkozy ha proposat un tractat simplificat, que inclogui les normes de funcionament de les institucions, sense mencionar la carta dels drets fonamentals que pugui servir de base per a les negociacions. Tots els països membres han contestat a la petició d’Angela Merkel, que demanava les seves opinions en aquesta qüestió per preparar la reunió.

Malgrat tots els esforços, en la pràctica les qüestions centrals segueixen obertes. Angela Merkel, de qui es diu que té grans dots diplomàtiques, sabrà reunir tots els països membres al voltant d’un mateix projecte de Constitució? I França, sabrà com negociar un nou tractat que respecti el vot dels seus ciutadans? I els països euroescèptics, trobaran un espai comú amb els països signants de la Constitució?.

La tornada a Europa

La nit de la seva elecció, Nicolas Sarkozy va declarar que calia col·locar de nou Europa al centre de la política francesa. “Aquesta nit, França torna a Europa”, demanant als seus companys europeus a “escoltar la veu des pobles que volen ser protegits”.

Però, cridar més fort que els altres a Estrasburg servirà per convèncer els francesos? A l’exterior, la veu de França a Europa també s’ha afeblit, tot i el èxit relatiu del tractat simplificat proposat per Sarkozy.

Alemanya s’orienta cap al federalisme però està disposada a acceptar aquesta proposta com punt de partida. El president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, estima que “és possible un tractat simplificat i menys llarg”, sempre que inclogui certs punts: la reforma del funcionament del Consell Europeu, la presidència estable de la UE i la figura del ministre d’Afers Exteriors.

L’investigador del Real Instituto Elcano, Jose Ignacio Torreblanca, es mostra optimista: “Al principi em va costar adherir-me a les propostes de Sarkozy, perquè un mini-tractat volia dir una mini-Europa, una mostra d’un apropament minimalista. Però més tard em vaig adonar de que compartíem les mateixes idees sobre la importància de les institucions europees i d’una política europea comuna en la qüestió de l’energia i l’economia”.

Convèncer els “euroescèptics”

Però el veritable repte de la cancellera alemanya Merkel és un altre: aconseguir que països tan refractaris com Gran Bretanya, Polònia i la República Txeca es comprometin i comprenguin que “només amb les institucions i les reformes en l’àmbit de la UE es poden resoldre els problemes de cada país”. Aquests països “euroescèptics” veuen “la Constitució més com un problema que com un avantatge. Qüestionen la Constitució, però també el tractat de Niça”, explica Torreblanca.

El debat sobre el Tractat Constitucional ha posat de relleu l’onada d’escepticisme, que va en augment en alguns països, i la feble legitimitat dels eurodiputats. Això no treu importància a la cohesió política dels 27. En aquest cas, podem deixar de banda els països que no volen comprometre’s?

El risc més gran és una Unió Europea a diferents velocitats o amb diferents nivells d’adhesió. Això és el que proposa Torreblanca que defèn un compromís més “flexible” que permeti a cada país prendre les seves distàncies en determinats aspectes sense que afecti a la cohesió dels països membres.

En un article d’opinió al diari Perlentaucher, el filòsof alemany Jürgen Habermas demana als governs que “reconeguin la seva impotència i que utilitzin les vies democràtiques per resoldre aquesta qüestió”. Els governs són els que hauran de lluitar abans de les eleccions a favor o en contra de la Constitució mitjançant els partits polítics que els composen, en la campanya europea. Si el referèndum té èxit, Europa podrà acomiadar-se definitivament del model de comboi, en què el vagó més lent és el que imposa el ritme.”