Els antics rivals a les presidencials ucraïneses de 2004, el president Victor Iúsxenko i el primer ministre Victor Ianukóvitx, han protagonitzat durant els darrers dos mesos un fort enfrontament, amb el control parlamentari com a rerefons. Després d’introduir reformes que reforçaven el poder legislatiu, les escissions dins de la seva Coalició d’Unitat Nacional i la fugida de diputats al partit de Ianukóvitx, Iúsxenko va dissoldre el parlament el 2 d’abril de 2007. La dissolució va arribar acompanyada de les eleccions legislatives, davant la por de Iúsxenko a què l’oposició aconsegueixi els 300 escons necessaris per contrarestar el vet presidencial i començar un procés de destitució del cap d’Estat.

El partit del primer ministre va negar-se a la dissolució parlamentària i va portar el cas al Tribunal Constitucional. Durant uns dies van ser els antirevolucionaris els qui van sortir als carrers.

Una tardor calenta

De moment, la crispació sembla que ha donat pas a un període de calma provisional. A finals de maig, el president i el primer ministre signaven una treva i acordaven la celebració d’eleccions legislatives el proper 30 de setembre, establint les dates proposades per Iúsxenko. Malgrat la calma relativa que es viu en aquests moments, els propers mesos es preveuen moguts per a Ucraïna. Un país que des de la Revolució Taronja es troba enmig del pols tàctic que Rússia ha mantingut amb occident durant els darrers anys. La realitat és molt més complexa que la tradicional narrativa dels mitjans de comunicació d’un oest prooccidental i un est prorus. No hi ha dubte en què la crisi amenaça en polaritzar encara més el país.

(Comissió Europea)(Comissió Europea)El darrer 25 de maig, la comissària d’Afers Exteriors Benita Ferrero Waldner expressava la preocupació de la Unió Europea pel deteriorament de la situació política a Ucraïna. L’interès de Brussel·les de donar support a l’estabilitat d’Ucraïna va més enllà de l’evident interès d’evitar l’inestabilitat de les seves fronteres: quatre països de la UE limiten amb Ucraïna. Per a la UE, que haurà d’importar dos terços del seu consum energètic d’aquí a deu anys, és particularment sensible a la posició d’Ucraïna com a principal país de trànsit del subministrament energètic procedent de Rússia. La guerra de preus entre Kiev i Moscou a principis de 2006 va fer evident la importància estratègica d’Ucraïna per a les importacions europees. Quan el gegant gasístic rus Grazprom va tancar el subministrament de gas a Kiev, Polònia i Alemanya –que s’abasteixen a través del mateix gasoducte – van veure interromput el seu subministre temporalment.

Si tenim en compte que la UE rep una quarta part del seu gas de Rússia, no es de sorprendre que s’encenguessin totes les alarmes en moltes capitals europees.

Què s’hi juga Europa?

(jagosaurus/Flickr)(jagosaurus/Flickr)Qualsevol possibilitat de què Rússia consolidi la seva influència a Ucraïna –com per exemple, augmentant el seu control sobre l’abastiment energètic europeu- provoca calfreds entre els líders de la Unió. La preocupació és encara més gran després de l’acord signat el passat 12 de maig entre Moscou, Kazajstan i Turkmenistan per construir un nou gasoducte cap a Europa, ensorrant l’aposta occidental d’una ruta a través del Capi que eviti el trànsit del gas centreasiàtic a través de la xarxa russa.

La pèrdua de poder del prooccidental Iúsxenko dins l’escenari polític d’Ucraïna es produeixi, a més a més, en un moment d’especial desconfiança vers Moscou. A l’última cimera UE-Rússia de Samara, els dies 17 i 18 de maig, es va fer evident el deteriorament de la relació bilateral, mentre Polònia i Estònia intentaven boicotejar la reunió com a conseqüència dels contenciós comercial i diplomàtic que tots dos estats mantenen amb el Kremlin. Si les acusacions de sabotatge cibernètic fetes per Tallin contra Rússia ja són prou serioses, també són preocupants les acusacions entre Moscou i Londres al voltant del cas Litvinenko.

Els propers mesos seran d’extrema importància per al futur d’Ucraïna. La radicalització de les parts pot derivar en un conflicte en el qual no es pot descartar la desmembració del país, sobretot si Rússia i Occident opten per recolzar obertament les parts enfrontades. Moscou segueix disgustada pel recolzament occidental a la Revolució Taronja, i es nega a veure que un país tan estratègic ingressi a l’OTAN i a la UE a mig termini. Brussel·les, conscient de la importància d’Ucraïna en un context de distanciament amb Moscou, aspira a consolidar l’estabilitat política a la república exsoviètica, preferiblement sota un govern favorable als seus interessos energètics.

Fotos al text: Benita Ferrero-Waldner, Comissària europea d’Afers Exteriors i Política de Veïnatge amb Arseniy Yatsenyuk, ministre ucranïanès d’Assumptes Exteriors el 26 de març de 2007 (Comissió Europea); Occident desitja evitar el territori d’influència rus per portar gas i petroli des del Mar Caspi (jagosaurus/Flickr)