“Es troben un actor i un torero i li diu l’actor al torero: « Tenim unes professions molt semblants. Els dos actuem per als espectadors i al final podem morir ». El torero li respon: « En efecte, només que tu pots morir diverses vegades i jo no”. Eduardo Dávila Miura riu a mandíbula oberta després d’explicar-nos l’acudit. Al mateix temps ens llança una mirada pícara.

Una relació molt estreta amb l’animal

Quan va acabar la seva carrera, després de deu anys de toreo, Dávila Miura era un dels toreros més coneguts d’Espanya. Durant aquests temps ha rebut diversos homenatges i no només en la seva Andalusia natal, sinó també a la resta d’Espanya, Portugal, el sud de França i Amèrica del Sud. La retirada del torero va ser per a molts sorprenent. “Ho havia aconseguit tot i havia arribat a allò més alt. Vaig pensar llavors que era el millor moment per deixar-ho”, explica.

Ser torero, a Dávila Miura, li ve des de petit. Prové d’una coneguda família de ramaders de toros a Sevilla, ciutat a la qual va néixer i en la qual va començar i acabar la seva carrera professional. Ens explica com des de què era jove s’entrenava amb toros a la devesa dels seus pares. L’estreta relació amb els toros és per a ell una condició imprescindible per ser un bon torero. “Com a toreros tenim una íntima relació amb els toros”, subratlla. “Això és precisament el que la majoria de la gent no vol entendre”.

En aquesta doble lluita amb el toro es revela l’ànima dels toreros. “Toreges tal como ets”, cita Dávila Miura del conegut torero andalus Juan Belmonte. “Com a torero estàs completament sol, encara que t’estiguin veint milers de persones: és una solitud inimaginable. L’únic que en aquell moment perceps és el toro”. Es tracta de desxifrar el caràcter del toro. Evidentment, existeixen diferents classes de toros, i segons elles s’ha de torejar de diferents maneres. “Hi ha també toros falsos, que semblen espectadors”, ens comenta rient. Quan Dávila Miura deixa de parlar de toros, se sent el seu amor pels animals, entre els quals s’ha criat, i que tan numerosos ha matat a les places.

Art i crueltat

Li agrada comparar el toreo amb l’art, el torero amb l’artista. “El toreo és un drama, que segueix una cronologia determinada”, prosegueix. Aquest drama té tres actes, els terços. Al principi, el toro està nerviós i ferit, tot i així tot l’objetiu se centra en l’acte final: “Per acabar, el torero dóna una estocada mortal amb l’espasa“. Dávila Miuras acompanya aquestes paraules amb un moviment de la seva gegant mà mirant-nos fixament. “Es necessita una alta concentració, per saber quan ha arribat el moment exacte. Un és un artista, però al contrari que un pintor o un escriptor només té un únic intent possible”. L’únic objetiu del torero és la mort del toro: per a això tot torero arrisca la seva vida. Ha pensat ell alguna vegada mentre toreajava en la seva pròpia mort? Dávila Miuras nega amb el cap, els seus llabis es contrauen amb firmesa: “Un torero mai pensa en la seva pròpia mort”.

Ara bé, el toreo no és només una forma d’art, sinó que també és un espectacle cruel. L’estocada final del torero la preparen amb cura els seus ajudants, els picadors i banderillers. Amb puyas i banderilles fereixen el toro successivament a la nuca i a la paletilla, fins que brama de dolor. Les corrides gaudeixen cada cop de menys aficionats a Espanya, especialment entre els més joves. “Podria ser que el torero a Espanya estigués en crisi des de fa temps, però als toreros no ens preocupa”. Dávila Miuras intenta, mitjançant un àgil movimient de mans, netejar crítiques. Per als “crítics absoluts” té només una mirada despectiva. Com convenceria un escèptic per a què anés a una corrida de toros? “Simplement ha de veure una corrida. I llavors reconeixerà allò més important del toreo: el toro ha nascut per morir”.

Eduardo Dávila Miura parla de mala gana sobre les sombres del seu treball. Quan s’entusiasma amb el torero la passió atravessa cada part del seu robust cos. Li resulta extraordinàriament difícil, ara, després de finalitzar la seva carrera, ser només espectador. “És dur conformar-se en veure les corrides. Ser torero és la meva professió”. Però té una família i nens, i per això li resulta molt difícil continuar amb un treball tan arriscat. Ha estat ferit de gravetat vuit o nou vegades. Què faria si un dia un fill li digués que vol ser torero? Dávila Miura se sorprèn, i després ens respon amb rotunditat: “Passaria molta por per ell, perquè és una forma de vida dura i perillosa. Ara bé, per descomptat li permetria continuar, perquè és el treball més bonic del món”.

Agraïments a Eduardo S. Garcés