Qualsevol que tingui la imatge del 2 de maig de l’any 1997, recordarà que va ser un dia memorable. Amb només setze anys, era massa jove per votar en aquelles eleccions, però suficientment madur com per entendre l’ambient que regnava a tota la nació. Mentre als conservadors se’ls hi queia la cara de vergonya i s’estiraven dels cabells a causa dels escàndols i disputes internes (perjuris, aventures amoroses i corrupció) els del Partit Laborista i Blair van emergir amb una força fresca i renovada, com l’alternativa perfecta que oferia convertir Gran Bretanya en un país més just, més tolerant i amb perspectives de futur, que podia aconseguir l’estabilitat de portes endins i, al mateix temps, ser respectat per la comunitat internacional.

Blair recordava una mica a Clinton, un home immers en la cultura popular i què volia convertir les estrelles nacionals en líders mundials. L’efecte Blair va ajudar el Partit Laborista a pujar al poder amb una massiva majoria de 179 escons, els quals, encara que han minvat al llarg dels anys, encara es troben en una posició de poder (Blair va guanyar per tercera vegada consecutiva les eleccions generals de l’any 2005). Malauradament, al començament d’aquesta dècada, el destí que molts li auguraven semblava cada vegada més erroni. Blair deixa enrere un llegat de desconfiança, desigualtat, desil·lusió i una Gran Bretanya afrontada amb si mateixa i amb molts països d’Europa.

Thatcher amb roba més actual

Si només hi donem una ullada, sembla que Gran Bretanya en tregui profit de la presidència de Blair. L’economia s’ha mantingut estable, la inflació és molt baixa i l’inversió del Govern en salut i educació ha augmentat considerablement. Tot i això, una manca de previsió per aconseguir vivendes assequibles ha significat un encariment de l’habitatge per sobre del sous actuals i molts han hagut de demanar crèdits molt elevats per tal de poder fer-se lloc en el món immobiliari.

Tot i la davallada dels tipus d’interès que, gradualment, tornava als nivells de 1997, ha motivat molta gent a demanar crèdits. Els anglesos deuen més d’un trilió de lliures, i les insolvències personals no paren d’augmentar. Investir més en salut i educació pot semblar admirable, però aplicar un sistema de lògica de mercat basat en els serveis públics deixa un mal gust de boca. A més a més, molta gent jove a qui Blair es va referir l’any 1997 estan començant ara la seva carrera professional havent d’afrontar, de sobte, el deute d’haver de pagar la universitat, deute promogut per un govern que en el manifest de l’any 2001 va afirmar: “ No introduirem cap tipus de quota i prendre’m les mesures necessàries per a què cap llei d’aquest tipus sigui aprovada”.

És molt qüestionable quins han sigut els autèntics beneficiaris de l’efecte Blair, el qual lluny de ser un socialisme moderat és, en realitat, més semblant a una Thatcher, però amb aires de modernitat.

Guerra, pau i … Europa

Deixant de banda els assumptes nacionals, Blair serà sobretot reconegut per les seves accions internacionals. El seu èxit més gran va ser el paper que va jugar en el procés de pau a Irlanda del Nord. Desafortunadament, aquest èxit sempre restarà en un segon pla arran l’espectre de la guerra de l’Iraq, la qual va començar el març del 2003. Sense oblidar l’obsessió bel·licosa de Blair de fer la “guerra contra el terror”, la qual ha provocat una atmosfera de por i d’histèria entre la població britànica.

Hem d’admetre que els fets de l’11 de setembre no tenen precedència, i que Gran Bretanya i els Estats Units tenen des de sempre una relació tan estreta que gairebé va ser just que Blair mostrés la seva solidaritat envers la població nord-americana. Tanmateix, la manera com va aliar Gran Bretanya i va fer costat als EUA sembla, en la retrospectiva del temps, completament errònia i irracional. Apropant-se tant rotundament a les polítiques nord-americanes, en comptes de mirar d’espavilar les aliances amb els seus veïns europeus i promoure un acostament multilateral, Gran Bretanya ha perdut respecte i influència a la Unió Europea.