“Primer era presoner dels altres. Llavors els vaig abandonar. Aleshores era presoner de mi. Era pitjor. Llavors em vaig abandonar (S’absenta. Silenci)”.

Aquestes paraules i posterior silenci de l’heroi d’ Eleutheria (1940), la primera obra teatral de Samuel Beckett, constitueixen una mena de programa literari al qual l’autor va tractar d’aproximar-se cada vegada més, en un esforç continuat al llarg de la seva obra. Tot per tal que, disset anys després de la seva mort i en el centenari del seu naixement, París s’ompli de representacions, exposicions i conferències en la seva memòria. Actes i paraules en honor d’aquell que va escriure Fin de partie (1955-1957), on un personatge cec i paralític, immòbil enmig de la sala, escridassava: “No heu acabat? Així no acabareu mai? (De sobte furiós.) Això no acabarà mai! Però de què poden parlar, de què es pot parlar encara?”.

Paraules que ja s’han escoltat aquest any en els teatres parisencs, i que tornaran a escoltar-se encara algunes vegades fins el juny de l’any que ve en el Festival Paris Beckett 2006-2007, que va començar fa dos mesos. La representació, per primera vegada, del conjunt de la seva obra teatral és l’esdeveniment principal d’una celebració que inclou lectures públiques, adaptacions musicals, exposicions, col·loquis i la projecció de les seves obres audiovisuals. Així és com París ret homenatge a aquell qui, en 1937, va decidir instal·lar-s’hi de forma definitiva; a aquell qui, fugint del món, va trobar en Paris un lloc on romandre.

Un irlandès de partida

Irlandès de naixement, amb un coneixement força acurat de l’italià, l’espanyol i l’alemany, Samuel Beckett (13 d’abril de 1906- 22 de desembre de 1989) és abans que res un escriptor cosmopolita. Fugint de l’atmosfera opressiva que l’ofegava a Irlanda, viurà a París i Londres abans d’emprendre un viatge per Alemanya. Allí escriurà: “Es dóna el cas, i jo ja ho sabia abans de començar, que he emprès aquest viatge per tal de partir, i no per tal d’arribar”.

La seva partida no acabarà fins a instal·lar-se definitivament a París el 1937, on ja havia estat professor del Trinity College a finals dels anys 20. No és estrany, ja que la capital francesa va ser, durant el segle XX, punt de trobada d’artistes i escriptors. Picasso, Brancusi, Ionesco, Joyce i Beckett seran només uns quants noms d’aquells que van aconseguir accedir a la universalitat a través del seu pas per la capital cultural europea; una ciutat que permetia, més que cap altra, desenvolupar un art d’avantguarda no sotmès directament a interessos polítics. Beckett no feia més que constatar la centralitat parisenca quan parlava d’aquesta manera dels pintors Van Velde: “La pintura d’Abraham i Gerardus van Velde és poc coneguda a París, és a dir, poc coneguda”.

París com a espai literari

Serà aquí on Beckett, que havia tingut greus problemes per poder editar les seves primeres novel·les, serà reconegut el 1953 com a autor de prestigi gràcies a Esperant Godot. D’una banda, la ciutat li proporciona un espai literari cosmopolita; de l’altra, escriure en una llengua que no era la seva li permet apartar-se tant del lirisme com d’un estil trufat d’erudició i de referències cultes, que havia heretat de Joyce. A la recerca d’una escriptura “sense estil” passarà així per escriure en francès, llengua en la qual aconseguirà el reconeixement literari que fins llavors li havia estat negat.

Des d’aleshores, escriurà indistintament en anglès i en francès, traduint ell mateix la majoria de les seves obres d’una llengua a l’altra. En dóna fe la representació de La dernière bande i Krapp’s Last Tape (versió francesa i anglesa de la mateixa obra), un dels primers actes del Festival que s’ha pogut veure al Teatre Athénée de París Allí, l’actor Henry Pillsbury, enllaçant una i l’altra a través d’un vídeo, representava l’obra dues vegades i en dues llengües diferents.

Qüestionar les etiquetes

Molt s’ha dit sobre Beckett: de l’etiqueta d’escriptor de l’absurd que li van penjar als anys de postguerra, fins a la de metafísic que desvetllaria l’ésser del llenguatge, passant per la de tècnic minimalista preocupat només pel treball formal. Tot això malgrat la insistència de l’autor per no ser interpretat. Així, per exemple, escrivia al director Alain Schneider: “La meva obra és una matriu de sons fonamentals (no faig broma) emesos tan completament com és possible, i no accepto responsabilitats per res més. Si la gent vol encomanar-se maldecaps amb els harmònics, que ho facin. I que es procurin la seva pròpia aspirina”.

Amb tot, el qualificatiu que més fort havia arrelat va ser el d’”escriptor de l’absurd”. Alain Badiou, que participarà a les conferències a París, ho constata: “M’han calgut molts anys per desfer-me d’aquest estereotip i prendre Beckett al peu de la lletra”. Les conferències serviran, sens dubte, per a revisar aquests discursos.

Paris commemora així l’obra d’un autor que va fer de la seva obra literària un esforç continuat de mostrar, a través de la paraula, la

inanitat d’ella mateixa. Esforç paradoxal d’aquell que, a través de l’escriptura, volia expressar “que no hi ha res per expressar, res amb què expressar-ho, res des d’on expressar-ho, cap poder per expressar, cap desig d’expressar, això juntament amb l’obligació d’expressar.

Des de la primavera, els festivals i actes commemoratius s’han succeït per tot el món. Pels que encara no n’hagin tingut prou, a París el Festival Paris Beckett 2006-2007 s’allargarà fins al juny de l’any que ve.

Microfoto: Bulent Yusuf/Flickr