L’erudit Erasme de Rotterdam, el pintor Vincent Van Gogh i el futbolista Johan Cruyff podrien ser les tres grans figures més importants de la història d’Holanda. Aviat, si les coses no es torcen, se n’hi podria afegir un altra: Paul Verhoeven. Potser el nom no us sonarà, però de moment és el cineasta més important que mai ha nascut als Països Baixos i l’autor de diverses de les produccions més rentables del cinema nord-americà. Potser exagerem, però l’última de les seves pel·lícules, Black Book (2006), va entusiasmar el públic en el Festival de Sitges i significa el retorn del director al seu país d’orígen després de vint anys als EUA.

Una allau de fans i periodistes el criden, li disparen flashos, li fan preguntes i reclamen atenció. A la roda de premsa del festival, Verhoeven es mostra sol·lícit. Amb un somriure inesborrable a la cara, signa un autògraf aquí, respon un periodista allà i tothom queda satisfet. I és que el senyor Verhoeven, a més de talentós, és un tipus accessible que cau bé.

El primer que crida l’atenció és el seu aspecte físic. El seu carnet d’identitat deu estar equivocat. Allà diu que té 68 anys, però no n’aparenta més de cinquanta. D’acord, té el cabell blanc, però la seva constitució corpulenta i el seu somriure permanent enganyarien qualsevol.

Un conflicte personal

Comencem a xerrar al vestíbul de l’hotel. La primera pregunta és inevitable. Per què Paul Verhoeven ha tornat a Holanda? Després d’èxits com Robocob (1987) o Desafiament Total (1990), la majoria s’haguessin quedat a Hollywood. “Tenia ganes de tornar a la realitat. Allà em tenen catalogat com un director de ciència ficció. Ni se’ls passa pel cap donar-me una comèdia perquè desconeixen la meva primera etapa holandesa en què vaig tocar altres gèneres. Volia fugir de tot allò i fer una obra més realista.”

El resultat d’aquest esperat retorn és Black Book, una superproducció europea ambientada en la Segona Guerra Mundial. El film, hereu de les pel·lícules d’espies, es desenvolupa en espais tancats. És un relat desmitificador de la resistència holandesa al nazisme, inspirat en fets reals. “La guerra em va afectar de petit i des dels anys 70 he estat investigant sobre el tema. A casa meva, deuen haver-hi uns 700 llibres que en parlen. Per la pel·lícula, també em vaig recollir informació en un museu d’Amsterdam. Res del que apareix al film és desmesurat. Òbviament, m’he pres certes llicències creatives a l’hora de caracteritzar els personatges com en el cas de la protagonista femenina, que conté trets de tres dones reals de l’època; però he volgut fer una obra ben documentada”. El cineasta s’ha sentit lliure per fer la pel·lícula que ell volia. I se’l veu satisfet. La seva obra és un film comercial que captiva l’espectador i al mateix temps invita a la reflexió; una combinació reeixida que pocs aconseguixen.

I és que Verhoeven sap com contentar el públic i la crítica. A vegades fracassa, com va passar amb les fluixes Showgirls (1995) i L’home sense ombra (2000), però quan se’n surt, els elogis són unànims. Només cal recordar el boom d’Instint Bàsic (1992). Què té d’especial aquest director holandès? Doncs, a part d’un envejable sentit del ritme, una visió molt ambígua dels éssers humans que li ha permès connectar amb tot tipus de públic i alhora rebre crítiques molt diverses. Ell es defensa. “A la vida no hi ha ni bons ni dolents. Seria fals dir que està ple de persones íntegres, ja que els homes som com som, quasi tots mentim. La majoria de gent no és ni blanca ni negre: és grisa. I el mateix passa amb els nazis del meu últim film. Amb els anys, s’ha creat un estereotip del soldat alemany que només es dedicava a matar, matar i matar. Però aquesta no va ser la realitat. També hi havia gent decent que estava fora de tot allò.” No em deixa de mirar mentre diu aquestes paraules. Ho fa a tota velocitat, amb un accent nord-americà quasi perfecte. El seu to de veu, entre seriós i sarcàstic, és propi d’algú que es creu el que diu. És convincent.

Sexe i violència, la fórmula màgica

Malgrat la provocació, si analitzem la seva filmografia, ens adonarem que l’èxit de Verhoeven no es pot deure només a un discurs moral ambigu. A Hollywood cal alguna cosa més per atraure l’audiència. I el director holandès ho ha trobat. A tots els films de Verhoeven hi ha una dosi de sexe i violència, dos elements ben controvertits. Li pregunto per què. Primer em parla de sexe amb un somriure franc. “Com algú pot no parar-hi atenció? Sense sexe, no podem ser creats. La vida està plena de sexe. És natural i apareix en els moments més importants de les nostres vides. A mi m’encanta el sexe i per això el poso a les meves pel·lícules.” Així de simple i així de suggerent. Qui ha oblidat el creuament de cames de Sharon Stone a Instint Bàsic? O l’alienígena de tres pits de Desafiament Total? Per no parlar de la primera etapa holandesa de Verhoeven amb fites eròtiques com Delícies Turques (1973).

Si parlem de violència, el director també té una resposta. Per què l’utilitza? “Doncs perquè l’odio. M’interessa retratar el comportament dels éssers humans. I si fem un cop d’ull al segle XX, ens adonarem que som l’espècie més violenta del planeta. Hem matat més de 50 milions de persones. Penseu en Uganda, Vietnam o en les dues grans guerres mundials. I ara els americans segueixen matant gent a Iraq sense sentit”. Verhoeven, gesticula amb les mans, visiblement excitat, i acaba la seva llista de guerres amb ironia: “Està passant el que ja deia el desmesurat govern que sortia a Starship Troopers (1997) quan es dirigia als soldats, que no parava de cridar ‘Kill’m all, kill’m all’ davant de qualsevol problema. La veritat és que és una bogeria i és important parlar-ne”. Encara que hi hagi gent que s’escandalitzi amb algunes seqüències de Robocop, el món és violent i Verhoeven no pretén amagar-ho.

El meu temps s’acaba i li pregunto a Verhoeven sobre el futur. Em mira amb suspicàcia i m’assegura que seguirà fent films dramàtics a Holanda. Sembla decidit a aparcar la ciència ficció, el gènere que l’ha fet triomfar. “Aprecio obres com El Senyor dels anells o Harry Potter, però mai faria una cosa així.” És una llàstima. Molts l’enyorarem en el món de la fantasia, però de moment ja és una referència del cinema de masses.