Ales per a Europa

A l’auditori se senten refilar els ocells i un rumor de veus d’idioma desconegut. L’escenari, de freds tons grisos i blaus representa les roques acinglerades d’una illa llunyana del nord d’Europa, gairebé caiguda en l’oblit. En dues grans pantalles es van veient, a esquerra i dreta de l’escenari, imatges “en directe des de Saint Kilda”, gravades pel periodista francès Pilles Combet. El teló transparent central mostra majestuosament els sis noms dels indrets que la música, el cant i la projecció audiovisual unirà aquesta nit. Lew Bogdan, compositor i creador de l’obra, vol aconseguir una òpera omnipresent amb l’actuació simultània a Saint Kilda i Stornoway (Escòcia), Valenciennes (França), Hallstadt (Àustria), Mons (Bèlgica) i Düsseldorf (Alemanya).

L’illa de St. Kilda (stkilda.eu)Quan al segle XVIII els habitants de Saint Kilda van ser evacuats de la seva illa a terra ferma escocesa, parlaven a l’uníson. Un individu solitari no hauria sobreviscut als penya-segats de les illes Hèbrides, que fan dues vegades l’alçada de la Torre Eiffel. Només la convivència en comunitat feia possible, a aquells artistes de la supervivència, la vida. Vora les parets escarpades dels penya-segats deixaven lliscar cordes, com si fossin ocells, per robar els ous dels nius d’ocells marins. És Saint Kilda l’Europa utòpica?

Història de “la fi del món” europea

Aquest és l’escenari que, avui dia patrimoni de la humanitat, ha triat Lew Bogdan per plantejar la qüestió europea com a tema central del seu projecte. “Saint Kilda forma part d’Europa, malgrat que es trobi al límit de les seves fronteres”, comenta el director, europeu de cap a peus, que ha exercit diversos anys a Alemanya. Ara fa uns cinc anys, Bogdan va topar-se amb un article al diari setmanal francès Courier International, escrit per la periodista britànica Jay Griffiths del diari The Observer. Parlava d’una “engruna escocesa” al nord de l’Atlàntic, amenaçada per la indústria petrolífera.

Immediatament va néixer un somni basat en aquest article. El director va tenir una visió, “havia d’apropar aquesta meravellosa història dels ‘birdmen’, els homes ocell de Saint Kilda, al màxim nombre de públic europeu”. Europa, representada per les ciutats escollides, punts importants de l’antiga ruta dels celtes, “pot aprendre molt de la cultura d’aquesta illa. A Saint Kilda prenem consciència de la fragilitat de les civilitzacions i de la facilitat amb què poden desaparèixer”, explica Bogdan. El seu col·laborador, Franz Schulz, responsable del projecte a Düsseldorf, considera Saint Kilda und història exemplar de la permanència i l’abandonament. “Segons els pronòstics del canvi climàtic, potser els alemanys també hauran de plantejar-se aquestes qüestions d’aquí a 50 anys”, comenta, fent referència a les ciutats d’Hamburg i Bremen.

Els homes que xiuxiuejaven als ocells

Saint Kilda: illa dels homes ocell’a Düsseldorf (Le Phénix/ Valenciennes)“Un individu solitari a Saint Kilda és inconcebible. Només és possible l’individu com a part d’un grup”, comenta Frank Schulz. El director alemany ha situat el cor de forma cèntrica al port mediàtic de Düsseldorf, perquè la comunitat de l’illa representi el punt central de l’actuació. Al nou teatre estatal de Valenciennes “Le Phénix”, la directora russa Tatiana Stepantchenko ha triat la lliuta per la supervivència com a tema principal en la seva escenificació, a la vegada que mostra l’amor cap als ocells. Tot plegat es duu a terme a través del ball vertical, una barreja entre bungee jumping, escalada i dansa contemporània.

Acompanyats pels cants anglesos del cor i les commovedores cançons gaèliques de l’escocesa Anna Murray, els balladors verticals del grup parisenc Retouramont volen amb una lleugeresa pertorbadora, a la vegada que es mouen amb energia i agressivitat per les profunditats de l’espai escènic. A més, quatre dels habitants de l’illa narren la història de Saint Kilda, davant la gravació en vídeo d’imatges del passat i natura indomable. “No es tracta de naturalisme sinó d’una mena de fresc impressionista gegant sobre els ‘homes ocell’”, comenta Lew Bogdan, descrivint l’escenificació francesa. El fil conductor de l’obra és en tot moment el destí dels habitants de l’illa cap a l’emigració. Els habitants i ocells, el cor i, finalment, l’orquestra formada per cinc persones, deixen enrere un escenari fosc i buit.

Europa, la gran absent

Malgrat tractar-se d’un espectacle molt aconseguit i d’un auditori amb les localitats gairebé esgotades, Europa va ser la gran absent de la nit. L’anunciada romàntica “omnipresència” a través de satèl·lits i una retransmissió d’alta velocitat, va quedar reduïda a un parell d’imatges en directe de l’illa escocesa. No hi va haver interacció amb les altres quatre ciutats on es duien a terme les actuacions. Aquella nit, Europa només es va poder intuir.

Tot i així, la Comissió Europea ha considerat el projecte operístic de Bogdan com un gest molt important en el marc de la preservació de les cultures europees i l’ha subvencionat amb més de 800.000 euros (programa “Cultura 2000”), fet que ha originat greus crítiques en la premsa escocesa. A Escòcia es creu que valdria més invertir directament en el país, per la conservació de la llengua gaèlica. Bogdan, en canvi, ha replicat amb menyspreu aquestes crítiques. “Això són ximpleries, comentaris de maniàtics i mediocres fets sense reflexionar. Sempre són els més inútils els que tenen la boca més grossa. Ningú els priva de presentar un projecte a la Comissió Europea o de demanar subvencions per alguna altra banda. Però ha hagut de venir un francès i ocupar-se del tema perquè tot Europa parli avui d’aquesta llengua [el gaèlic] i aquesta cultura.”