El darrer informe de la UE sobre Migració i Asil a Europa (2003) diu que l’11,75% de la població immigrant mundial (demandants d’asil, refugiats i tothom qui cerca una vida millor) truquen a les portes d’Europa. Amb la recent transferència de la responsabilitat de les polítiques d’immigració a les institucions europees, com pot la UE fer que els prop de 25 milions immigrants que resideixen dins de les seves fronteres se sentin com a casa?

Mosaic britànic fallit

Amb poblacions immigrants considerables, països com Bèlgica, Alemanya, Itàlia, Països Baixos, Espanya i Àustria han de fer front sovint a les tensions resultants dels reptes de la integració. A més, després dels atacs terroristes del 2005 al Regne Unit, la immigració s’ha convertit en una amenaça per a la seguretat i l’estabilitat del país. Les bombes del 7-J van revelar que fins i tot a un Estat orgullós del seu triomf en la integració de ciutadans, el 25% dels musulmans d’Anglaterra simpatitzaven amb el motius dels qui van posar les bombes.

El model britànic va ser aclamat per ser el mes efectiu pel que fa a la integració. Prové del desig de crear un país amb un mosaic multicultural. Els grups religiosos i culturals tenen el dret de mantenir les seves arrels mentre que participin en la vida econòmica, social i cívica de la seva nova nació d’acollida. Però l’assimilació cultural dels distintius culturals individuals és una decisió voluntària.

Tot i aquests avantatges, el model britànic no és ni molt menys ideal. Crítics com el periodista britànic Martin Wolf sostenen que el multiculturalisme és “perillós perquè destrueix la comunitat política. És humiliant perquè devalua la ciutadania”. Ni encoratja suficientment el sentiment de fraternitat, ni emfatitza suficientment el sentiment d’una identitat nacional comuna.

Immigració a la francesa

En un país en què set milions de persones tenen antecedents no europeus (i en què cinc milions d’aquests tenen ascendència musulmana) la identitat nacional està al centre del model francès d’integració republicana. A diferència del Regne Unit, els immigrants que arriben a França se’ls hi demana, d’una forma molt més estricta, adaptar la seva cultura als valors fonamentals de la sisena república: liberté, égalité, fraternité.

Tanmateix, no acostumen a estar disposats a renunciar a una part de la seva identitat personal constituïda per la seva religió, costums i valors, com ho demostra el debat de febrer del 2004 sobre portar o no l’hiyab (el vel al cap musulmà per a les dones). Una bona educació i parlar francès amb fluïdesa tampoc frenen el risc de l’exclusió socioeconòmica. Als suburbis més pobres de les principals ciutats franceses, habitats sobretot per població descendent d’immigrants, continua havent-hi freqüents aldarulls. La principal causa que els mitjans de comunicació remarcaven sobre dels aldarulls de la tardor de 2005 a França va ser les degradants condicions socioeconòmiqes de la població d’aquest districtes. A més de la discriminació racial poc documentada.

Europa necessita immigrants!

Es paradoxal veure la immigració, i el mulitculturalisme que en resulta de la mateixa, com a una amenaça. La contínua taxa de creixement negativa d’Europa posa de manifest una desesperada necessitat de població immigrant per estabilitzar l’economia i el sistema de pensions. Un informe de les Nacions Unides del 2000 pronosticava que Europa patiria un dèficit laboral si no arribaven 35 milions d’immigrants adults cap el 2005. Mentrestant, la xenofòbia s’alimenta de factors com la por a l’immigrant poc qualificat, que pot apropiar-se de la feina que tradicionalment feien els europeus. Tot i que sovint, els immigrants fan feines que els europeus no volen, o munten els seus propis negocis afegint valor a les economies nacionals. Finalment, la diversitat cultural ha de presentar-se com una base sòlida de la força creativa d’un país.

El 1990, el Conveni de Dublín ja va establir els principis d’una agenda europea comuna per a la protecció al refugiat i l’asil polític. Però ara per ara, fins i tot la Comissió Europea afirma que té problemes en reunir dades per entendre les tendències d’immigració. Entenen l’abast del problema (totes les dades son recollides per institucions nacional i oficines estadístiques, que utilitzen diferents mètodes de recollida de dades) i això serveix per gestionar les complexes polítiques de migració a nivell europeu.