A la plaça d’Omonia, pancartes i petits grups de gent es congreguen. Els atenesos, acostumats a veure aquestes demostracions, ja no hi paren atenció. Gazmend Elezi, un albanès que ha vingut de la zona cool d’Exarchia, es manté ferm. Fa deu anys que va decidir a venir a Grècia, creuant a peu les muntanyes, mentre el seu germà es va decantar per Itàlia. “Era més a prop i més barat”. “No hi havia cap necessitat de pagar ningú que em passés a la frontera. Només havia de travessar les muntanyes”.

Avui està protestant, com altres albanesos que han vingut a la plaça d’Omonia, en contra de “l’estat -lladre que reclama 150 euros per un permís de residència, i després els envia quan ja no són vàlids. Per a mi suposa un problema haver-me de quedar sense els documents necessaris. No puc anar a Albània a veure la meva família, ja que aleshores no podria tornar a trepitjar terra grega”. Esgotat, Gazmend ha deixat els contractes de treball il·legals per tornar a la universitat.

“L’extrema complexitat del procediment i la lentitud del ritme de la burocràcia desanima la gent quan intenten resoldre la seva situació”, acusa Vassilis Chronopoulos, un membre de l’associació “Socrates” que treballa ajudant immigrants perduts en el laberint de l’administració Grega. “Un altre problema és el treball il·legal, de sou en mà, que és molt estès a Grècia, i fomenta més immigració il·legal. La majoria dels immigrants il·legals no poden demostrar que tenen uns ingressos i, per tant, no estan coberts per la seguretat social. O és impossible provar que han treballat i, com a conseqüència, renovar el permís de residència”.

600.000 albanesos viuen actualment a Grècia, i suposen dos terços del total d’immigrants del país. La majoria ha vingut seguint la caiguda del règim comunista i després del col·lapse de l’esquema piramidal de préstecs que es realitzava a albània als anys 90.

Matilda Kouramano, de 19 anys, també és albanesa però amb nacionalitat grega. Prové de Sandë, a l’Epirus del nord, el nom que els Grecs van donar a aquesta regió del sud d’albània que és poblada per comunitats gregues. Amb una marca ortodoxa al voltant del coll, Matilda admet que ella no ha hagut de superar les mateixes dificultats que altres persones del seu país han passat. “Vaig marxar el 1997, durant la guerra civil. A la meva ciutat natal tots els joves volen marxar”, revela. “Gràcies als orígens grecs del meu pare i de la meva mare, m’he integrat bé a la societat d’aquí”.

Coexistència de migracions

Actualment, la immigració a Grècia està dividida en dues situacions que han de conviure. En primer lloc, hi ha els immigrants d’origen grec, provinents d’Albània, Geòrgia, Armènia, Kazakhstan. En segon lloc, hi ha la immigració que no és d’origen grec, que també vé d’Albània, així com de Bulgària, Pakistan i Nigèria. “Hi ha discriminació positiva sobre els grecs perquè el país continua afavorint els lligams sanguinis, fent encara més difícil la integració i les relacions entre diferents comunitats”, diu Anna Triandafyllidou, una investigadora sobre la immigració a l’Institut d’Eliamep.

Les normes per als immigrants no grecs encara són molt estrictes: “els nens d’origen no grec, per exemple, han de demanar un permís de residència quan compleixen els 18 anys, independentment del fet que hagin nascut a Grècia”, explica Triandafyllidou. “Després, el problema és renovar el permís, ja que per fer-ho has d’haver treballat 400 dies en dos anys”.

Una altra dificultat: Grècia, tradicionalment un país d’emigració, no està preparada per superar el problema oposat de la immigració. “El 1992, Grècia invitava els nacionals vivint a l’estranger a tornar. El govern es va adonar ràpidament que no era una bona idea, ja que provocava un moviment massiu de població i una competició sobre qui podia ser el més “grec”, afegeix la investigadora.

Aquesta afluència d’immigrants era rectratada pels mitjans de comunicació com una invasió. Més tard, van ser vistos com a generadors de terra de cultiu pel crim organitzat, perquè alguns presos deixats en llibertat a Albània travessaven la frontera cap a Grècia. Va ser aleshores quan es va començar a dir que els treballadors albanesos estaven fent decaure els salaris. Finalment, un escàndol recent sobre una pel·lícula que mostrava dos albanesos que eren maltractats per policies grecs va tornar a posar la qüestió albanesa al punt de mira.

“No podem seguir treballant així”

“No podem seguir treballant segons les onades de regularització d’immigrants, tal com ha succeït el 1998, el 2001 i el 2005”, diu Triandafyllidou, en una sincera i clara resposta sobre les polítiques d’immigració. “Cada vegada que han de renovar el permís de residència tornem a caure en el mateix cercle viciós. És el moment de reaccionar –la immigració a Grècia ja fa 20 anys que és present”.

Ilias Bellou, un albanès de Voskopolie que també ha arribat a Grècia del seu propi peu, és actualment un advocat que treballa per defensar els drets dels immigrants Albanesos. Defensa una “política d’immigració per les properes dues dècades”. Per ell, fer la vida difícil als immigrants només porta injustícia i pobresa, mentre altres tracten de beneficiar-se d’aquestes condicions.

”El treball il·legal i de sou en mà continua, fent Grècia més competitiva però provocant a l’Estat la pèrdua de grans quantitats de diners. Els albanesos o els búlgars ja no treballaran més per salaris baixos i estan reclamant els seus drets. Aquesta gent treballa, crea riquesa a Grècia, però no es beneficien de la seguretat social. La solució passa per organitzar la immigració”.

Liliana Tsourdi té la mateixa opinió. Lluitant per defensar els drets dels exiliats a Grècia, manté els seus ideals: “Fa uns quants anys, Grècia era un dels pitjors països als quals demanar asil. Ni tan sols érem considerats un país segur segons el criteri de l’Alt Comissionat pels Refugiats (ACNUR)”, ens recorda.

“Avui encara tenim un programa adequat gràcies a l’adaptació de les directives Europees. Els funcionaris civils i els policies encara necessiten entrenar-se per assegurar-nos que aquests drets són garantits. Però estic convençuda que, igual que per al dret d’asil, la Unió Europea ha de tenir una política comuna respecte la immigració”.

La majoria dels nouvinguts s’estableixen a la zona de la carretera de Sophocleous a Atenes. xinesos, pakistanesos, bengalins i africans han acabat a Grècia quan estaven en ruta cap a l’Europa occidental i han pogut tirar endavant els seus negocis al carrer, que són reemplaçats a partir de mitjanit per prostitutes nigerianes. “Vols una mamada?” Una palla?, ofereixen les esculturals africanes a la plaça de Monastiraki, just al centre d’Atenes. Altres venen clarament objectes més útils, com pel·lícules pirates.

Però tal com els albanesos treballen il·legalment construint locals o granges, o els búlgars a la indústria turística, aquests immigrants il·legals es mantenen a l’economia submergida, provocant una economia que, segons l’OIT (Organització Internacional pel Treball) suposa entre el 30 i el 35% del PIB (Producte Interior Brut) grec. És el nivell més elevat de la UE i un problema real per a Grècia.

Tradició de benvinguda de l’homogenis

“Va ser just en acabar la guerra d’Anatòlia (o Àsia Menor), al 1920. Seguint la derrota, el diplomàtic grec Venizelos i el fundador de la Turquia moderna Mustafa Kemal Atatürk van arribar a un acord per a l’intercanvi de poblacions. Tots el grecs, descendents de mercants dels llocs de comerç de l’Antiguitat i del període bizantí, aquells que provenien dels Mar Negre i de l’Egeu, van haver de marxar. Els avis del meu pare vivien a Trabzon, a Turquia. Van venir per carretera a la nova reconquista de la zona del nord de Grècia, a prop d’Edime. És on el meu pare va conèixer la meva mare, els pares de la qual estan retornant a Grècia des de Turquia”.

Pavlos Giannoulidis ha après la història a partir de fragments d’informació. Com molts altres grecs, és entre els descendents de dos milions de grecs repatriats des d’Anatòlia, que van retornar el 1920 i que encara viuen a certes zones d’Atenes, com Néa Smyrn (“Smyma Nova”, sent Smyma el nom històric de Izmir).

Actualment la població Grega que neix a l’estranger, a Albània, però també als antics països de la URSS, Geòrgia, Armènia, Rússia i el Kazakhstan, estan retornant a la terra materna on fàcilment obtindran la ciutadania. “En total, 150.000 homogenis o grecs nascuts a l’estranger han retornat a Grècia des de la caiguda del Mur de Berlín el 1991”, diu Triandafyllidou. “Molts han sigut reallotjats, gràcies a un programa estatal, en la zona mestissa grega de Thrace, al nord, a prop de la frontera turca. No obstant, aquesta és l’àrea més pobra de Grècia, i és la que té una taxa més elevada d’aturats. Aquest tracte favorable per als grecs nascuts a l’estranger ha provocat tensions amb la gran comunitat turca. Incapaços de parlar grec, és molt difícil per a ells integrar-se en el seu retorn a Atenes”.

Les més càlides gràcies a Elina, Olga i Pavlos sense qui aquesta investigació no hauria sigut possible.

Sébastien Daycard-Heid - Paris - 10.7.2007 | Traducció : Sarah Elizabeth Gray