Liavon VolskyLiavon Volsky

(Jef Bonifacino)

Liavon Volsky : el ‘hard rock’ al cor

Semblant al grup de música francès Noir Désir però en bielorús, inspirat en Jimmy Hendrix, Nirvana o The Doors, el grup de ‘hard rock’ bielorús ‘NRM’ [àlies República Independent del Somni] va presentar el seu primer album el 1994, coincidint amb l’arribada al poder del president Aleksandr Lukaixenko. Els dos portaran les seves respectives carreres en paral·lel. I un alimentarà la vena contestatària de l’altre.

Marcats pels autors dissidents de la generació precedent com Vladimir Visotski, NRM demostra un gust, en general, força pronunciat pel ‘hard’ i d’altres variants dures del rock, cosa que ens recorda evidentment els primers passos del rock rus durant la Perestroika. Amb set albums en deu anys, tenen una enorme influència en la joventut local, tot i que aquesta influència s’ha afeblit avui dia a causa de les prohibicions, cada cop més sovints, que rep el grup per tocar.

Tot i la seva notorietat, NRM assaja encara al mateix local vell. Liavon Volsky, guitarrista i compositor del grup, fill d’Arthur Volsky, conegut poeta bielorús i figura de l’oposició, n’és el líder i la veu. Influenciat per l’experiència del seu pare, Liavon es sensibilitza aviat amb els problemes d’opressió política. Totes les lletres, les idees i el to de compromís del grup provenen d’ell.

Avui dia, malgrat els obstacles, Liavon aconsegueix seguir tocant. És fins i tot un dels sols artistes independents que arriba a viure del seu treball, tot i que des de 2004 està inscrit en una llista negra d’artistes prohibits.

“Els concerts es prohibeixen dues de tres vegades”, afirma. “Fa tres o quatre anys, ens anul·laven els concerts per obscures raons tècniques ; avui dia, una simple trucada d’un oficial als organitzadors o als propietaris de l’escenari, amb algunes amenaces de tancament o d’altres intimidacions són suficients per anul·lar els concerts el mateix dia”.

Tant el 1996 com el 2006, Volsky forma part de les signatures oficials per donar suport a l’elecció del líder polític del partit de l’oposició. Durant l’última campanya ha estat el puntal de l’oposició artística bielorussa, amb el suport públic del candidat Milinkevitch.

L’origen d’aquesta crònica ‘Mirades des de Minsk’

Des de fa 12 anys, el president Aleksandr Lukaixenko presideix el destí de Bielorússia, aquest petit Estat a la punta d’Europa, entre Ucraïna i Polònia i enganxat a Rússia. Entre autoritarisme demagog i violacions repetides dels drets de l’Home, ha aconseguit mantenir en vida allò que els diplomàtics no dubten en qualificar l‘“última dictadura d’Europa”.

Ja que el nivell de creació està en caiguda lliure i que alguns comparen la situació del món artístic i cultural local a un ‘Txernòbil bis’, les tentatives de resistència s’organitzen.

Fotògraf free lance de 29 anys, Jef Bonifacino ha marxat a la recerca d’aquests artistes a l’ombra, cantants de rock, poetes o violoncel·listes i els hi ha fet el seu retrat.

“He volgut reunir i deixar la paraula a cadascun d’ells en aquesta exposició,intentant oferir-los un espai d’expressió. Són testimonis d’artistes i de periodistes que continuen treballant apassionadament, tot i les pressions, amenaces i d’altres prohibicions per part del seu Govern”.

P.A