Considereu que hi ha un problema de discriminació racial a França?

A França hi ha un problema d’identitat, és evident. França no es mira al mirall, tot i tenir una dimensió multicultural extraordinària. Ha sabut digerir onades d’immigració molt diverses: espanyols, italians, polonesos, magrebins, africans… Però ha tingut un problema amb aquests últims. Ens costa considerar Mohamed o Fàtima com a ciutadans francesos completament. La classe política es troba molt lluny de la imatge de la societat francesa. Seria necessari demostrar més voluntat i no caure en les quotes. No podem deixar que aquest combat el facin només les Nàdies o els Mourad. Tota la societat francesa ha de mobilitzar-se. No és un combat militarista, sinó un combat per a la comunitat nacional.

Quan hi haurà a França polítics que provinguin de la immigració recent?

El nostre país ja no pot donar lliçons, la república i la laïcitat són models extraordinaris; però la realitat és més complicada. Quan mirem cap als països anglosaxons veien, en efecte, una dinàmica cultural de veritat, amb un model d’integració que no m’interessa. Avui assistim a l’emergència d’una elit qualificada “fruit de les minories”, encara que no m’agradi aquest terme. Quan s’és republicà no es parla de minories, es parla de ciutadans i ciutadanes, no ens definim per l’origen. Si ens definim pels nostres orígens, vol dir que hi ha un malestar o que hi ha gent que està marginada, oblidada, desconsiderada. No estic ni a favor ni en contra de la discriminació positiva ni de les quotes. Si seleccionéssim els millors, si reconeguéssim les competències, els mèrits, el carisma d’uns i d’altres, la diversitat sorgiria arreu. Si no es té una representació fidel de la societat, vol dir que hi ha frontisses que no hem pogut obrir. La França d’avui està marcada pel segell de la reproducció social. És una república de cooptació i de xarxes de contacte. No és el mateix que ens havien promès a l’escola. Ens van dir, heu de treballar i els mecanismes de l’ascensor social funcionaran.

Per què se sent tan unit a la república?

La república és la igualtat de tracte, és una dimensió fraternal de les relacions humanes, el rebuig de fer guetos, la barreja cultural i social, que s’oposa al comunitarisme, al “viure al costat”. El problema francès és el mateix que el d’Anglaterra, Països Baixos i els EUA. Com nosaltres, també tenen els seus guetos, els seus discriminats, els seus problemes de reconeixement. Hi ha coses dels anglosaxons que han funcionat i hem d’inspirar-nos en això, com el somni americà. No existeix un somni republicà. A mi m’agradaria que hi hagués un somni republicà: començar de zero i ser capaç de tot, dir-se que tot és possible.

Per què es parla d’un somni americà i no d’un somni francès?

Per a mi la república és universal, i no un concepte franco-francès. La història del nostre país no s’ha de limitar al nostre país, jo somiaria amb una Europa republicana i laica. Però encara hem de demostrar que la república funciona aquí.

Sarkozy és un bon exemple de la integració republicana?

Ell prové de la immigració hongaresa que és força diferent pel que fa a la relació històrica amb França que d’altres immigracions més lligades a la nostra república. Potser les coses són més complicades per a un francès d’origen magrebí o africà amb el qual França ha mantingut una Història més passional. El 1962 (guerra de descolonització entre França i Algèlia, traumàtica per a ambdós països) sembla que sigui ahir, la colonització no és un assumpte gaire antic. Per desgràcia ens costa escriure un pàgina de la Història comuna, quelcom que avui dia necessitem per mirar el futur amb més serenitat.

Vostè diu que existeix un problema d’identitat a França, què espera del nou ministre d’Immigració i Identitat Nacional?

Vol que redefineixi el que vol dir “ser francès”?. Ser francès no és ser ros amb els ulls blaus, ser catòlic o gal des de fa tres o quatre generacions, ser francès és compartir valors comuns, adherir-se als valors de la república, de la laïcitat, i tampoc no és negar els seus orígens.

Com a alemany, un ministeri que ja ha estat criticat per l’informe especial contra el racisme de l’ONU, em preocupa una mica…

No s’amoïni per res, és una pèrdua de temps. Deixem-los fer, actuarem com si fos necessari; no es pot fer política sobre suposicions.