“Mentre la sogra visqui i hi hagi pau a la llar, bona sort”, afirmava impertorbable el poeta romà Juvenal ara fa molt temps. Pel que fa a aquesta qüestió sembla que els europeus estan d’acord. El mot espanyol suegra, l’italià suocera, i el sogra portuguès i català, representen per norma general el ‘monstre polític’.

Els britànics són prou clars a l’hora d’explicar aquest ‘parentesc’ amb el terme mother-in-law (“mare per llei”), destacant que el vincle familiar amb la sogra es limita només a una qüestió estrictament legal.

A l’Anglaterra del segle XIX aquesta mateixa expressió s’emprava amb la cervesa àcida i rovellada. I fins i tot avui, un apartament separat de la vivenda principal respon al nom de suite mother-in-law. Els espanyols les espanten amb els cridaners matasuegras. A Itàlia, un encontre casual amb la nora i la sogra augura mal temps: Suocera e nuora, tempesta e gragnuola (“la sogra i la nora, tempesta i pedra”). I a tota Europa a la sogra se li ofereix descansar al conegut ‘seient de sogra’, el cactus gegantí de la casa.

Només francesos i holandesos trenquen el costum adreçant-se a ella com ‘bonica mare’ (belle-mère i schoonmoeder, respectivament). Educació, hipocresia o complex d’Edip?

Article traduït de l’alemany al castellà per Susana Sánchez Barrio