«Una part de mi es reflecteix en tots els meus personatges» diu el dibuixant. Una part d’ell a la “dona trampa” de cabells blaus, Jill Bioskop. Una altra part a l’austronauta rebel de mirada trista, Alcide Nikopol. De l’anagrama al pictograma, els seus herois, bells i desesperats, vaguen incansablement pels universos glaucs i poètics que han valgut a l’autor el reconeixement de la crítica i l’entusiasme del públic. En el seu taller parisenc, vigilat per l’església de Saint-Eustache, les llargues taules de dibuix cobertes d’esbossos s’inunden de llum mentre un luxós Mac conversa amb un cap de zebra dissecat.

De silueta fluïda i fosca, trets delicats i pupil·les suaus, l’Enki Bilal descansa però no s’atura. Tot just ha acabat el primer volum de la seva tetralogia, “El somni del monstre”, tres àlbums –amb previsió d’un quart- propers a la novel·la gràfica realitzats al llarg de dotze anys. “Potser aquesta sèrie requereix més esforç de comprensió per part del lector, però el meu compromís ha sigut més personal”, reconeix. “No m’agraden les concessions, rebutjo la dictadura de la facilitat, del que és pre-mastegat, prefabricat.”

Desarrelat

Aquest rebuig a la facilitat i un agut sentit de la responsabilitat li han servit a la perfecció fins ara: en vint anys en Bilal s’ha convertit en una llegenda del novè art a França però també a l’estranger, com al Japó, és a dir, al regne del manga. Els seus dibuixos, envoltats per una atmosfera urbana futurista s’enreden de forma sistemàtica en reflexions polítiques ancorades en el món actual.

Al capdavant de les seves preocupacions, el xoc de civilitzacions i l’ecologia. “L’imaginari ha d’estar al servei del fons”, afirma en Bilal. Fins i tot quan diu que “el passat no m’interessa en si mateix, el que em fa evocar-lo és la unió que manté amb la realitat”, es justifica: “formo part d’aquest món. No parlar-ne em sembla indecent.”

Nascut a Belgrad, de mare txeca i pare bosnià, va abandonar la Iugoslàvia d’en Tito els anys 70. Destí: l’Hexàgon. “Tenia deu anys, la partença va ser brutal, tot un desarrelament,” recorda amb la mirada negra perduda a l’infinit. “Al mateix temps, era previsible: feia molt temps que el meu pare –antic sastre oficial d’en Tito- estava de ‘viatge de negocis’.” L’arribada del petit iugoslau a París va ser “una decepció”, sobretot pel que fa a les condicions de vida. La integració li va anar “relativament bé”, i d’aquesta “època boirosa” en Bilal en conserva l’amor per la llengua francesa i el gust per la paraula justa (le mot just).

Apassionat pel dibuix i pel cinema, va descobrir en el còmic, que en aquells moments estava en plena ebullició, “un formidable medi d’expressió adulta”. Ràpidament publica en el diari ‘Pilote,’ i dibuixa les primeres tires per a ‘Echos des Savanes’ o ‘Métal Hurlant’. Va acabar la seva primera trilogia, ‘Nikopol’, començada el 1980, tretze anys més tard. L’èxit estava a l’ordre del dia: els lectors el demanaven. I pel que fa als seus companys, ja havien consagrat el seu talent atorgant-li el primer premi del Festival d’Angouleme el 1987. “Els dibuixants són autors de debó, el còmic és un gènere literari complet”, afirma en Bilal. Per tant, no hi ha cap mena de dubte en classificar-lo dins de la ciència ficció: “fa quinze anys, fets com l’11 de setembre o el trasplantament de cara eren inimaginables”. Si el món “s’accelera”, sembla que el “medi” de la bombolla s’hagi tornat més “conservador”.

Una papallona de l’art

Artista nòmada que fuig de les etiquetes ja fetes, “una mania tan francesa”, en Bilal es llança a la creació de decorats pel cinema i l’escenografia. A principis dels anys 90, “un bonic retrobament” amb el seu compatriota, el coreògraf d’origen albanès Angelin Preljocaj, el va conduir cap a la dansa. Amb el ballet ‘Romeo i Julieta’ de Prokovief, els dos artistes van aconseguir dur a terme el mestissatge de “dos universos artístics units per una mirada balcànica”.

En Bilal papalloneja: aquest eclecticisme, lluny de reflectir una “frustració” important en el còmic, testifica una exigència i curiositat constants. “Mai no he seguit una estratègia per a la meva carrera: tot depèn de les persones i de la sort.” Una altra passió: el cinema, que li ha deixat un gust “desagradable” a la boca. El dibuixant ha dut alguns dels seus àlbums a la gran pantalla: ‘Bunker Palace Hotel’, ‘Tykho Moon’ i ‘Immortal,’ que han obtingut èxits comercials relatius. “No faig les coses convingudes”, replica. “És difícil admetre la duplicitat artística. Un dibuixant que fa cinema no entra dins les caselles”. Silenci.

El conflicte de l’Antiga Iugoslàvia no ha deixat de nodrir la seva obra, justificant el seu compromís geopolític. “M’ha fastiguejat l’actitud dels europeus, especialment la pressa d’Alemanya per reconèixer Croàcia, tot precipitant l’enfonsament de Iugoslàvia”, apunta. Així com el posicionament radical de certs intel·lectuals francesos. “Els bons no estan a un costat i els dolents a l’altre”, es rebel·la, ell que reclama la seva inclinació cap a les “víctimes”. Un altre tema que li interessa: Europa.

Degut a les seves arrels, en Bilal continua unit, naturalment, als països de l’est que s’han “precipitat cap al somni occidental”. L’ampliació s’ha dut a terme molt ràpid, amb molta “avidesa”, engendrant decepcions i frustracions. “El futur del planeta és un tema que em fa qüestionar, saber com sobreviurem, com ens adaptarem. Com conservarem el factor humà en el cor.”