“Bebès Thalys”. La Marie-Pierre no suporta aquesta expressió. «És com dir turisme procreatiu”, afegeix. Paraules que, segons ella, “no fan justícia a això que és, sobretot, el desig de tenir un fill, un projecte de parella que té com a finalitat crear una família”. El fenomen minoritari dels “bebès Thalys” -que pren el nom del tren que uneix París amb Brussel·les o Amsterdam, sembla trobar-se en plena explosió. En efecte, cada cop són més les lesbianes franceses que viatgen dos terceres parts de Benelux per tal de concebre un bebè.

L’any 2000, la Marie-Pierre i la seva parella van decidir de recórrer a la inseminació artificial. A l’època, haurien volgut adoptar pero els tràmits són massa complexes a França. La legislació, a l’Hexàgon, prohibeix l’adopció per una parella homosexual, una legislació, malgrat tot, jutjada fora de la llei del dret europeu: el tractat d’Amsterdam, a l’article 13, condemna tota discriminació «per motiu de l’orientació sexual».

És a dir, «per a poder adoptar, hauria calgut que una de nosaltres hagués fet veure que era soltera i heterosexual en les diferents demandes efectuades per obtenir l’acord d’adopció a França», explica la Marie-Pierre.

Clíniques fèrtils

Davant l’exclusió, només queda una solució: la inseminació. Però a França només les parelles heterosexuals que pateixen d’esterilitat poden accedir a les tècniques de procreació assistida. Moltes lesbianes trien anar als Països Baixos o a Espanya per a fer-se inseminar. Martine Gross, investigadora al CNRS (Centre Nacional de Recerca Científica) i autora de diverses obres sobre l’homoparentalitat, afirma que el percentatge de dones homosexuals amb parella que s’han decidit per aquest mètode no para de créixer. Aquesta xifra ha augmentat d’un 40% al 2001 a un 60% al 2005.

Aquest mètode ha esdevingut tan popular que les clíniques de fertilitat belgues han hagut de crear diferents dispositius reservats a les parelles lesbianes franceses. Al 1998 el centre universitari Erasme va ajudar unes 30 parelles lesbianes franceses a tenir un nen. Al 2000 n’hi havien 170 de peticions. Fins i tot, s’han hagut de fer campanyes per aconseguir més donants per poder respondre a la demanda de mostres d’esperma. Al 2002, davant el nombre de demandes, l’hospital va fixar un límit de 600 casos per any. Altres centres prefereixen reservar altres horaris per a les lesbianes franceses.

Anne Delbaere, doctora a l’institut Erasme, remarca que l’elecció de la inseminació és “frustrant tant per a les dones franceses que volen ser mares com per als metges que volen ajudar-les. Ja és hora que els polítics francesos actuïn i deixin d’amagar-se darrere un vel”, afirma. Segons certes estimacions, 600 “bebès Thalys” creuen la frontera franco-belga inmediatament després de la seva concepció. A Espanya la inseminació també és possible, però només es practica a les clíniques privades. “El tràmit esdevé aleshores quasi el triple de car que a Bèlgica”, precisa Franck Tanguy, membre de l’APGL (Associació de Pares de Gais i Lesbianes).

Hipocresia latent

A França només la mare biològica és reconeguda en el marc legal. Contràriament als països veïns, les famílies homoparentals no són reconegudes i no poden declarar la seva situació als censos oficials. Per a la Martina Gross l’homoparentalitat concerneix de 200.000 a 300.000 nens. Segons un sondeig fet al 1997 per la revista “Têtu”, un 11% de lesbianes i un 7% de gais serien pares. Una estimació susceptible d’haver-se doblat en 10 anys.

Actualment, les parelles homosexuals pares viuen una situació de no reconeixement plena d’hipocresia. La parella de la Marie-Pierre, que cuida cada dia els seus tres fills, és una estranya als ulls de la llei. No pot signar el quadern escolar, formar part dels consells de pares d’alumnes o prendre una decisió mèdica. En cas de separació, el pare biològic es queda els nens i el co-pare no té cap dret vers ells. Si aquest darrer morís, no podria deixar cap mena d’herència als seus fills.

Ironies de la vida, la Marie-France explica que “la CAF (sistema d’ajudes públiques a França per a la vivenda) els reconeix com una llar i que la seva parella hauria pogut gaudir d’unes vacances per paternitat”.

Cada dia, afortunadament, els casos de clara discriminació que arriben a l’APGL (Associació de Pares i futurs pares Gais i Lesbianes) són bastant infreqüents i l’educació dels nens es duu a terme sense grans complicacions. D’aquesta manera, els noms de les dues mares es troben als documents de l’assistenta de maternitat i de cara als metges són considerades com una parella de pares. Normal.