(Foto: © Rezo Films)(Foto: © Rezo Films) Un home, una dona, els carrers de París, tatxim… Compte de caure al parany! Julie Delpy, 38 anys, en la seva primera pel•lícula com a realitzadora i coproductora –anteriorment havia estat guionista a ‘Before Sunset’ el 2005 amb Richard Linklater i l’atractiu Ethan Hawke — barreja les pistes del romanticisme i s’entreté a destruir els codis amorosos establerts al cinema. Tot i que l’escenari sembla més aviat una imatge de postal, entre la Place du Tertre a Montmartre, el Quartier Latin o o el canal Saint-Martin, els personatges no hi tenen res a veure.

Marion, una fotògrafa francesa que viu a Nova York, capbussa el seu xicot americà en la seva família, després d’un primer viatge fracassat a Venècia. Ni la cúpula de la Basílica de Saint-Marc ni les torres de la catedral de Notre-Dame aconsegueixen revifar la flama que s’apaga entre la parella que ha passat la trentena. Mentre en Jack |-un paper fet a mida per a Adam Goldberg- descobreix la veritable naturalesa dels pares de Marion, uns ‘post Maig del 68’ dedicats a una sexualitat desfermada, i que travessen la seva pròpia crisi de parella, la Marion ensopega amb un ex a cada cantonada.

En aquest context, que no deixa de ser banal — una parella, lluny del seu entorn habitual, aprèn a conèixer-se en situacions poc delicades —, Julie Delpy duu aquest tema fins als extrems del ridícul i la maldat.

Així doncs, gaudeix caricaturitzant els francesos en un dia poc falaguer: els taxistes són racistes, ignorants i misogins ; els intel•lectuals, uns obsessos sexuals sense talent, i els parisencs a la trentena, uns perversos depressius i amorals. La realitzadora i actriu principal del film reconeix que s’ho va passar d’allò més bé amb la manera de forçar els trets de personalitat dels uns i els altres.

« Però », puntualitza, « els francesos són els únics que s’ho han pres malament. Hi ha una antiga tradició que no ens permet criticar els nostres propis defectes. Els francesos són perfectes, és un fet de tothom conegut! »

Resultat, la franco-americana que ella ha esdevingut, posa el dit a la nafra i dibuixa el retrat d’un país segur d’ell mateix, arrogant, insuls, buit, i molt provincial, acabat, i que ha perdut la seva mordacitat i la seva capacitat de revolta. Una impressió reforçada per l’escenificació i el vestuari, que donen al film un aspecte molt ‘nouvelle vague’ [Delpy havia rodat amb Godard el 1984]; la imatge permissiva vehiculada pels amics de Marion durant una vetllada ensopega així amb la rectitud puritana de l’americà, víctima del vertigen davant de tal desbordament.

Afortunadament, res no resulta tan greu. Julie Delpy utilitza l’humor amb desimboltura, amb diàlegs de la més pura tradició de l’‘stand-up comedy’, de l’estil « Penso que una pipa és un esdeveniment cabdal. Després de tot, va ser per culpa d’una pipa que els Estats Units van arruïnar la seva darrera oportunitat de ser una democràcia… ». El final està tenyit d’un xàfec diabòlic, mig cínic, mig melangiós: és encara possible la rebel•lia de joventut passats els 30? Sota una aparença de lleugeresa, ‘2 Days in Paris’ qüestiona els fonaments polítics d’una generació a la recerca d’un ideal.

(Foto: © Rezo Films)

(Autor: Nathalie Six)

(Traducció: Laura Casanovas)

2 dies a París

París és la ciutat de l’amor. Això ja ho saben Marion (Julie Delpy) i Jack (Adam Golberg), que des de fa dos anys mantenen una relació del tot feliç. Per tant no hi ha motius de preocupació quan durant els seu viatge per Europa fan una pausa de dos dies a París a casa dels pares de la Marion (papers interpretats pels propis pares de la Julie Delpy). No obstant, durant aquests dos dies ambdós pateixen una profunda crisi de parella, on no només hauran de tenir en compte les seves diferències com a francesa i americà.

Julie Delpy, coneguda fàcilment pel públic sobretot per Before Sunrise i Before Sunset, ha produït 2 dies a París pràcticament sola. Per primer cop l’ha dirigida ella mateixa i també ha escrit el guió. Igualment respon del muntatge i la música. La pel·lícula es convertí en l’atractiu d’aquest any a la Berlinale.

Durant una hora i mitja la càmera bellugadissa segueix l’irresistible recorregut per la crisi de la jove parella. Julie Delpy no limita ambdós protagonistes a la seves diferències culturals; es tracta quelcom més. Ella: prové d’una família de lliberals del 68. Ell: és una mica reprimit. Ella: tot i la seva relació encara cerca confirmació. Ell: se les dóna de raonable i adult. Els caràcters tenen massa aspectes diferents, la qual cosa no facilita el poder identificar-se amb cap d’ells. Simpatia i incomprensió porten cap a una discussió en tota regla. I qui encara desconeixia això, no arriba tard per aprendre-ho ara: la vida és massa complicada per la pintura en blanc i negre.

Tot i els problemes de parella encara queda molta estona per abocar-hi tòpics francesos. Tanmateix, Julie Delpy té poc respecte per l’aparença dels seus compatriotes. Gran part de les escenes divertides atenen a la producció, com la d’un jove artista que copia amb gran empeny les obres del seu ideal artístic “només que amb molt més sexe”. En general a França sembla que es tracta a tothora de temes clars. Menjant o de festa es discuteixen les predileccions i aversions horitzontals d’un mode informal i amb tot detall. S’ha de veure clarament una alegria en el mal aliè, com la imatge dels francesos que té l’americà Jack enfonsant-se després de cada trobada.

Julie Delpy ha rodat en certa manera el primer “Woody-Allen” francès. També a París tothom sembla en certa manera neuròtic, talment com els habitants de Nova York. Tot succeeix una mica més ràpid, una mica més fet pols i fins i tot, provisionalment, una mica més bàrbar del que es presumeix habitualment a l’altra banda de l’Atlàntic. En conjunt és una barreja complexa de “culture clash”, pel·lícula romàntica i comèdia. Digna de veure!

(Foto: © Rezo Films)

(Autor: Karsten Marhold)

(Traducció: Núria Añó)