Crisi institucional, recolliment religiós, qüestió kurda… La perspectiva de l’adhesió d’Ankara continua suscitant nombrosos interrogants. Hamit Bozarslan, codirector de l’Institut d’Estudis de l’Islam i de Societats del Món Musulmà de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS) comparteix el seu punt de vista amb nosaltres.

Quines són les característiques principals de la relació UE – Turquia?

El costat ‘especulatiu’ d’aquesta relació s’ha anat ampliant des del 2004 i m’entristeix que els temes tractats pels mitjans de comunicació i els polítics es caracteritzin per una manca de profunditat. Massa sovint s’oblida dir que a Turquia les coses no van gaire bé. S’hi desenvolupa un moviment de recolliment sobre si mateix, una mena de “nacional-socialisme”, segons el qual els turcs constituirien una ètnia oprimida per altres classes o ètnies i, per aquesta raó, haurien de embarcar-se en una guerra d’alliberament amb el propòsit de desterrar els kurds, els armenis o els cristians… Aquesta dinàmica interna és del tot nefasta i no s’encamina cap a un apropament de la Unió Europea.

En resum, la crisi institucional que viu Turquia, després de les darreres eleccions, és tan sols la revelació d’una tendència més antiga?

Exactament, des que els ‘padrins’ de Turquia –Gerhard Shröder i Bill Clinton especialment- van desaparèixer del mapa polític, la situació ha anat empitjorant.

Quin paper pot jugar la Unió Europea?

El problema és que des del 1999, data en què es va acceptar la seva candidatura a Brussel•les, Turquia aplica una política al dia. No s’han aplicat fulls de ruta ni criteris clarament establerts -amb els de Copenhague no n’hi ha prou. S’ha cregut que s’aplicarien els guions grec, portuguès i espanyol de les integracions postdictatorials. Tanmateix, Turquia mai no els ha conegut i és justament això el que li manca.

És possible un trencament de les negociacions amb Turquia?

Aquesta alternativa és present a Turquia, on existeixen forces a l’interior de l’establishment turc i de l’exèrcit que defensen una retirada pura i dura de la candidatura d’Ankara. És el cas del general Tuncer Kilinc, antic cap del Consell nacional de seguretat turc, un dels òrgans més poderosos de Turquia. Kilinc defensa, per exemple, l’apropament a Rússia! Aquesta eurofòbia posa encara més en evidencia les fractures de Turquia, no es tracta d’un simple nacionalisme…

És realment creïble una aliança entre Turquia i Rússia?

L’economia turca està tan integrada a la de la Unió Europea que una aliança amb Moscou no sembla racionalment possible. Tot i això, hi ha hagut tants canvis al llarg de la història que mai no s’han de menysprear aquest tipus de sorpreses!

Què en pensa del projecte de Nicolas Sarkozy de construir un espai europeu que inclogui Turquia?

És força difícil de projectar una imatge de Turquia d’aquí a vint o trenta anys. Pensar en la UE en termes de territori és completament absurd. És el que succeeix en aquest cas, es tracta d’un somni comú, d’un projecte polític… D’altra banda, caldria que la Unió Europea estigués més present com a col•laboradora a la regió mediterrània, que es convertís en un tercer que separés el Pròxim Orient i els Estats Units.

Hem pogut veure com han ressorgit, sobre Turquia, preguntes pel que fa als drets humans, al genocidi armeni o a les minories kurdes, sense parlar de l’assassinat del periodista armeni Hrant Dink…

Turquia és una democràcia tutelada, a l’interior de la qual els militars donen ultimàtums –fins i tot per Internet! Es tracta d’una característica històrica turca: es considera el militar com a un guardià de la integritat nacional, és un actor suprasocial. A Turquia, hi ha professors portats davant la justícia per haver ‘insultat’ la memòria d’Ataturk. Mustafa Kemal Attaturk està completament sacralitzat. Caldria qüestionar de manera radical la idea segons la qual el renaixement del país obliga a l’eliminació dels ‘enemics’ armenis, per exemple.

Amb això, novament, la Unió Europea no té cap carta per jugar, cap influència real que pugui utilitzar per influir Turquia en el bon sentit?

Europa té el deure d’intervenir-hi per donar suport als moviments democràtics, que encara són marginals. Tanmateix, també caldria que aquesta dinàmica vingués de dins. A Turquia li hagués calgut –perquè em temo que ara és massa tard- la promesa d’una integració plena i completa, el dia que els problemes prèviament esmentats s’haguessin resolt. A la pregunta de la col•laboració privilegiada, crec que ja és el cas. A més, Europa ha de sensibilitzar les seves pròpies opinions públiques sobre Turquia. Penso que els europeus temen més que no es respectin els drets humans que cap altra cosa.