Un edifici gegant, típic de Brussel·les, totxos vermells i un petit parc als seus peus, una impremta a la planta baixa, oficines distribuïdes en tres pisos sepultades sota muntanyes de papers, caricatures i articles periodístics enganxats en les parets. El butlletí de l’Agence Europe, veritable referència per als professionals dels negocis europeus, es tradueix a tres idiomes i es difon en el món a través de milers d’exemplars tant en paper imprès com electrònics.

Ferdinando Riccardi, cap de redacció i editorialista, està acabant la seva reunió editorial matinal. Els periodistes ultimen detalls abans que el periòdic s’imprimeixi. Després, arriba el moment del cafè al bar de la cantonada. Alt i ben plantat, cabells grisos i ulls desperts. Riccardi seu al sol amb la seva tassa gran de cafè i comença a explicar-me que va començar la seva carrera de periodista a partir del món dels esports. Per a finançar els seus estudis, mentre estudiava literatura moderna, va comença a treballar com a reporter esportiu. “No per passió, certament, però m’agradava anar als partits de futbol i de tennis”, es justifica.

El 1958, Riccardi s’instal·là a Brussel·les. En aquell moment l’Agencia Europa establerta a Luxemburg buscava un periodista per a obrir una petita emissora a Bèlgica i seguir de prop els primers passos de la Comunitat Econòmica Europea i d’EURATOM, institucions inaugurades provisionalment a Brussel·les. Quan encara es considerava un periodista esportiu amb seu a París, Riccardi acceptà immediatament el càrrec. Des d’aleshores, no va abandonar mai els temes europeus. “Només perdura allò provisional”, afegeix somrient. “L’any vinent faré mig segle de provisionalitat!”

La pau com imperatiu

“En principi, el meu compromís no és polític, sinó per una Europa unida. I es que tot el que estimo és europeu.” Des de ben jove, Riccardi va entendre la imperiosa necessitat de pau: “Quan tenia 14 ó 15 anys, el meu germà gran va se engarjolat pels militars per ‘anti-feixista’”, recorda, “i va morir als 16 anys en un campo de concentració”. [Silencio dur.] Transcorria 1945, ambdós germans teclejaven en les seves petites màquines d’escriure missatges que convidaven als italians a no respondre al exèrcit enviat per Mussolini per defensar el Nord d’Itàlia després del desembarcament aliat a Nàpols.

“Jo m’hagués pogut desviar cap a l’odi o la rancúnia vers Alemanya”, segueix en Riccardi, però era impossible perquè m’encantava la cultura alemanya. Per a mi, el sentit que ha de guiar Europa és el de la reconciliació. Malgrat el càlcul del vell president de la Comissió, Jacques Delors, segons el qual Europa ha viscut una mitjana d’una guerra cada vint anys, “jo hauria d’haver viscut encara tres guerres més que finalment no ha existit”, comenta amb ironia Riccardi.

Des de fa mig segle que sempre treballa en el butlletí de l’Agence Europe. Una fidelitat sorprenent en aquest ofici. Li pregunto en nombre de tots els periodistes que es preocupen pel seu propi rol en la societat, si creu que els seus articles han influït en els debats comunitaris. “Es possible”, respon amb els ulls flamants. “Espero, en tot cas, haver provocat un impacte que millori la comprensió dels reptes de la política agrícola comuna (PAC)”. Una PAC mal dirigida que, en la seva opinió, no ha de basar-se en objectius comercials, sinó en la protecció de la natura, l’autonomia i la lluita contra la fam en el món. Un debat encara lluny d’acabar.

D’esperit golafre

Després de tants anys en el lloc clau de la Unió, Ferdinando Riccardi es mostra pragmàtic. El 21 i el 22 del juny passat, el Consell Europeu va aconseguir un acord sobre el futur tractat batejat “modificatori”, que substituirà al tractat Constitucional que finalment no ha pogut entrar en vigor. “Es tracta d’un compromís”, assenyala Riccardi. “Per tant, és normal que hi hagi crítiques, si tothom estigués content no es tractaria d’un compromís. Del que es tracta és que permeti a Europa avançar y superar el bloqueig institucional a que l’havien sotmès els “no” francès i holandès el maig i el juny del 2005. El més important és que es mantindrà allò essencial del tractat constitucional”, fegeix.

No ens està prohibit somiar. Què és el que aquest testimoni privilegiat de la construcció europea li demanaria a la bona fada Europa, aquella criatura de llargs cabells raptada per Zeus metamorfosejat en brau? Curiosa pregunta. Ferdinando Riccardi, després d’un minut de silenci em diu: “Poder assistir al naixement de personalitats tan brillants como Praxítel·les a Grècia, Dante a Itàlia, Bach a Alemanya, Shakespeare entre els anglesos. El llistat és llarg; el futur, enormement obert.