Té 21 anys, una mirada que et travessa de serena que és i una pulsera blanca, vermella i blanca, colors de la Bielorúsia independent. Ella és Svieta Songako, cantant de punk-rock del grup ‘Tarpach’. En bielorús antic el nom vol dir ‘arrels noves’, però també és el nom d’una estaca que s’utilitza al camp.

L’estiu del 2005, el grup d’Svieta va guanyar a Polònia el primer premi del festival ‘Basovistcha’, dedicat a la música rock alternativa bielorussa i prohibit per les autoritats des de la seva creació el 1990. El grup havia pogut enregistrar el seu primer disc després d’allò el aquest hivern i sempre a Polònia. Es tracti d’aquest festival o d’altres concerts públics, els problemes sempre són els mateixos: vigilància permanent per part de les institucions, cancelació de dates i lletres jutjades com massa polítiques. Una altra dificultat que s’afegeix és la compra d’una llicència per a organitzar un concert, per la qual cal pagar entre 500 i 1000 euros, sense la garantia de poder actuar… Una trucada de telèfon de les instàncies superiors pot fer acabar un concert sense motiu.

Aquestes presions arrastren a públic i organitzadors cap a la indiferència. El resultat: els concerts a Bielorússia s’han tornat ben estranys. D’altra banda, molta gent no considera aquesta forma d’art com una feina. I el mateix passa amb altres disciplines que, com els músics, des que va caure el règim comunista es guanyen molt malament la vida. “Quan ens conviden, ens donen 25 dòlars per al bàsic: que es desplaci tot el grup amb els instruments”, explica Svieta. “Pel que fa a les discoteques, és un problema trobar bons tècnics de so. Quan finalment has enregistrat un CD, només el pots vendre durant els concerts o al carrer…”

Les seves fonts principals d’inspiració són les dones (Notchnyïé Snaïpery, Zemfira..). I ella pensa que si ella i les altres poden continuar evolucionant, “això pot canviar alguns clixés masclistes”. Ella accepta per exemple, apreciar NRM i es pregunta com poden seguir endavant. “Ells han fet molt per emancipar la música, desinhibir grups joves, el mateix que per Bielorússia amb els seus textos compromesos”. En la seva gira combinen una gran dosi d’energia amb aquest tipus de lletres per a que el públic experimenti noves sensacions.

Abans de les eleccions presidencials del 19 de març de 2006, Svieta va registrar una cançó, Bielorússia serà lliure. Una manera de participar, sobretot. Aquella nit, les autoritats havien declarat que tots els participants en les manifestacions serien considerats terroristes i engarjolats. Svieta va anar de tota manera a la manifestació i va aparcar el seu cotxe en un garatge autorizat, prop de la Plaça d’Octubre.

Allà va anar un polícia que li demanà els papers i, a més a més, li va demanar que l’acompanyés a la maison d’arrêt Okrestina reservada normalment als presoners polítics. A l’endemà, Svieta es va adonar que les autoritats l’acusaven d’aparcar a la Plaça d’Octubre i amb la bandera prohibida, cantant eslògans anti- Lukashenko i insultant la Policia…

En aquella presó, Svieta va restar 7 dies, amb 5 detinguts més, sense cap manera de comunicar-se amb l’exterior. “Una experiència més aviat positiva”, va dir amb humor. Svieta va entendre finalment que només té necessitat de molt poques coses materials. I que tots els altres detinguts amb ella no eren ni polítics ni els propis manifestants, només gent amb horitzons diversos, conscients de la manca de llibertats democràtiques. Individus que “sortiran de presó amb més força encara per lluitar contra Lukashenko”.