Ningú no coneixia fa deu anys aquesta disciplina artística. El terme VJ va nèixer als anys 90. Nascut en el món del techno, aquest moviment s’ha apropiat de nous espais festius, valoritzant tant l’estètica com l’acústica.

L’abreviació ‘VJ’ (‘vídeojoquei’), popularitzada per la cadena musical americana MTV, feia refèrencia en origen als animadors i presentadors de videoclips. El mot va evolucionar i des d’aleshores es refereix als creadors d’animacions visuals. Unit als temps en els que li ha tocat viure, el VJ prospera al ritme que ho fan els avenços tecnològics. Coneix avui un èxit que creix i que s’obre a estils musicals com el jazz, el rock o fins i tot la música clàssica.

VJ Tintín i VJ Templar són dos artistes marsellesos que treballen en colaboració amb l’associació lyonesa Mediatone de manera esporàdica. En el que dura el capvespre rendeixen homenatge a grans artistes desapareguts, des de Kurt Cobain a Sergio Gainsbourg. “La clau es troba en mesclar els clips de l’artista amb imatges i de presentar una part en directe de la nostra pròpia collita. Es produeix així una fusió sobre les pantalles, reforçant l’apropament a l’homenatge”, explica VJ Templar.

Stiouf Allright, de 38 anys, i Collagiste, VJ a Toulouse, obtenen les idees del seu propi ambient artístic i les seves vivències. “El moviment humà 3D i el cine SF són les meves principals fonts d’inspiració”, exposa Collagiste.

(Foto:Eloïse Bouton)(Foto:Eloïse Bouton)

Paraules d’imatges

Com a creador d’experiències visuals, el VJ ha de ser polivalent: un artista però també un tècnic; ha de ser capaç d’elaborar el material necessari per a la mescla visual: sampling, animacions, creació d’imatges fixes i manipulació de càmera. “El VJ és un artista tècnic, que crea un experiment visual com una pintura de vídeo efímera sobre una pantalla gegant”, explica Collagiste. Per a Stiouf, un VJ “no necessita paraules per a expressar-se sinó que parla en termes d’imatge”. Tot un artista nòmada, Stiouf treballa a l’Amèrica del Sud i a l’Àsia, particularment a Tailàndia. A França es dedica a l’art al carrer, organitzant projeccions dels seus treballs des de teulades de París, sobre els molls o a llocs abandonats.

Els pioners de l’art VJ treballen amb projectors de diapositives, la instalació dels quals depenia sovint de la sort. Aquesta pràctica encara existeix i permet creacions impossibles que ca realitzar amb els vídeo-projectors moderns. Gràcies al magnetoscopi, els artistes van poder recrear mini-estudis de muntatge en temps real. Però els primers VJs van emergir veritablement amb la irrupció de l’ordinador i Internet. Avui, aquests joglars catòdics utilitzen taules virtuals de muntatge o de mezcla de sonidos. Amb aquest ús massiu de l’ordinador, van aparèixer importants comunitats virtuals, que proposen noves reflexions sobre l’escena VJ i el seu futur.

Fa ja alguns anys que aquests artistes es troben a sales d’espectacles, discoteques, galeries d’art, salons, teatres,… en fi, tot lloc susceptible d’acollir presentacions efímeres o projeccions de clips publicitaris. Els museus d’art contemporani i els festivals de música (AVIT, Contacto-Europa o Visión R) van presentant amb una freqüència creixent instal·lacions d’aquest tipus de manifestació artística.

Manca de visibilitat

Tot i l’augment de la presència d’aquesta nova expressió artística, VJ Collagiste subratlla que té poca visibilitat, sobretot a França. “El poc reconeixement de la tasca dels VJs, és molt difícil fer-se un lloc en aquest ambient i obtenir un nom que comporti uns ingressos convenients”. Per a remeiar aquesta deixadesa per part de les institucions nacionals, VJ Tintín i VJ Templar han creat Vizu Hell, una associació que promou artistes emergents i els orienta a agruparse entorn d’una línía artística precisa. Stiouf participa poc en festivals i es queixa de vegades de l’aspecte comercial de la creació VJ. El lloc d’Internet MySPace segueix sent als seus ulls una excel·lent plataforma promocional.

Stiouf comparteix l’opinió de VJ Collagiste. “Els francesos són molt bons però prenen prou perspectiva respecte a la seva feina. Es concentren sobre el culte del ‘jo’ i no sobre l’ambient. Es plantegen també els problemes de propietat intel·lectual, per la por a que robin la seva creació amb el risc de caure en una paranoia egocèntrica”.