Efectes especials: hi ha truc, però no es veu

Un dels tentacles de la barba de David Jones, heroi de la pel·lícula Piratas del Caribe, es cargola i s’estira sense cap avís. “Estic força orgullós d’aquest detall”, afirma Geoff Campbell, membre de la societat Industrial Light & Magic (ILM per als amics), la célebre companyia d’efectes especials fundada per George Lucas el 1975. El tècnic, o millor dit, l”escultor d’imatges’, com li agrada dir-se, membre de la l’equip del pare d’Stars Wars, està particularmente satisfet de la seva criatura: aquest pirata meitat dimoni meitat peix, va donar molta guerra a Johnny Depp en la segona part de Piratas del Caribe.

(Foto, ThenAndAgain/ Flickr)

Pintures i escultures fetes de píxels

Una arrencada ràpida, un xut net i la pilota llençada per Maradona xoca contra una ampolla. El “pibe de oro”, per al que res era impossible, apareix així en la darrera pel·lícula de Marco Risi, La Mano de Dios (2006), que mostra la vida esportiva i privada del campió argentí.

Paolo Zaccara, de la societat italiana ‘Proxima’, que realitzà els efectes especials d’aquesta pel·lícula, revela el seu secret, mentre les imatges dels bastidors desfilen rere ell, molt més eloqüents que un milió de paraules: “L’actor va disparar la pilota a l’atzar i l’ampolla va caure com si el xut hagués encertat”.

Podrem descobrir molts altres trucs de nombrosos llargmetratges en el Festival de cinema futurista de Bolonya, una trobada dedicada als efectes especials en el món cinematogràfic i la propera edció del qual se celebrarà del 15 al 20 de gener del 2008. A diferència del seu company americà, Zaccara es defineix com un “pintor”.

“L’estil cinematrogràfic europeu és força estàtic”, explica, “hi ha poca acció, la qual cosa li atorga més importància als detalls; la imatge es queda molt temps a la pantalla”. Aquí, la utilització dels efectes especials es veu, sovint, limitada a la neteja de les escenes i a l’adaptació dels colors i la llum.

“El truc és perfecte quan no es veu”, precisa. N, una pel·lícula realitzada el 2006 per Paolo Virzi, n’és un exemple: per a recrear un lloc tal i com era en l’època de Napoleó, es va col·locar una tanca en segon pla per a dissimular tots els edificis moderns i les obres, la resta ha estat esborrada a base de píxels. N’hi ha prou de multiplicar nombre d’extres, o tornar més calurosa la llum del dia, i voilà!”. Hi ha trucs, però l’espectador només veu foc.

És difícil fer realitat els somnis

No parlem massa de ciència ficció, de cinema fantàstic o de pel·lícules d’acció sobre el Vell Continent. Són, però, els gèneres que millor s’adapten a les múltiples possibilitats dels efectes 3D. Ara bé, per a Paolo Scarpinato, que treballa a Ubik, la societat que va fer els efectes visuals de la darrera pel·lícula de Roberto Benigni El tigre y la nieve(2005), “és impossible trobar el pressupost necessari per fer aquest tipus de producció”.

El seu somni és Jacob, un curtmetratge realitzat en la seva totalitat en 3D i destinat a un públic adult. Va anar de festival en festival, i va trobar moltes persones interessades en el seu projecte, però ningú per produir-lo. Zaccara corrobora Scarpinato: “Itàlia li consagra un culte cec i il·limitat a qualsevol productor internacional per a obtenir finançament”. Tot i això, la indústria és com un peix que es mossega la cua: com no es troba representada al mercat internacional, es veu forçada a abaixar les seves ambicions, la qual cosa impedeix alhora produir pel·lícules competitives. I és que, sense aquestes produccions rentables, no troben subvencions.

D’altra banda, el mercat europeu en conjunt no té gairebé ambicions o somnis en l’àmbit dels mitjans audiovisuals. “No hi ha res a fer a França, el mercat està molt protegit al Regne Unit i Alemanya, Espanya encara es troba als seus primers mots, mentre Itàlia no protegeix ni exporta ls seves pel·lícules”, explica Zaccara. “Les possibilitats són molt més restringides per a un petit país que aspira a la coproducció internacional.”

Geoff Campbell (Foto, Future Film Festival)

Tot és possible, fins i tot per als que ja no poden actuar

Les insignificants ajudes financeres tampoc són prous per a en Geoff Campbell. Aquest “escultor” dels EUA és un especialista de les expressions facials i dels moviments de la boca. El seu treball amb Davy Jones és prodigiós. Els moviments de la llengua, la respiració: res es deixa a l’atzar. Cal tenir en compte fins i tot els diferents accents dels protagonistes perquè “un escocès no mourà la boca igual que un australià”.

Pel que fa al futur, la mirada de Campbell para als darrer repte dels efectes especials: fer actuar actors morts, com per exemple Marlon Brando a Superman Returns (2006). En aquest cas, s’han utilitzat imatges d’arxiu, però podriem arribar a veure algun dia una pel·lícula amb James Dean recreat completament per ordinador?

De moment, si el gegant americà exclou tal projecte, no és per raons econòmiques o tècniques. “És del tot possible fer-ho, encara que depèn de la posada en escena, de la voluntat i del bon gust”, explica. De tota manera, “per als actors morts, podem tenir problemes legals amb els responsables dels seus drets d’imatge”. Això sí, qui ha dit que res a Hollywood sigui impossible?