“Le Paris de la liberté depuis 1877” (La París de la llibertat des de 1877). Aquesta antiquada inscripció decora un indret molt atípic, al bell mig de Belleville, un dels darrers barris populars de la capital: un hangar immens, un jardí d’hivern, sala de projecció, sala de concerts. La primera cooperativa de París, la “Bellevilloise” ha esdevingut un casal cultural alternatiu. És grandiós però molt calorós, i és justament aquí on m’haig de trobar amb Keren Ann.

A la sala de concerts, al soterrani de la mida d’un aparcament de cotxes, encara no hi ha ningú a part del personal tècnic. Els pilars amb decoració arabesca psicodèlica formen una perspectiva que tindria com a punt de fuga la cara de la cantant. Arribo durant les proves de so, formen un curiós quadre. Ensenya successivament la boca, ara al sostre, la guitarra, al terra, el baix d’un dels seus músics, un altre cop al terra. “Una mica més de guitarra, Philippe”. El tal Philippe fa un suggeriment: Ok!. Té accent nord-americà.

Més tard, a una terrassa, comencem a parlar mentre ella degusta una cervesa. “Ja m’ha passat l’època del vodka, ara arribo a l’època del whisky. Però ara em ve de gust una cervesa”. Entremaliada i contradictòria. Tal com fa amb la seva música, Keren Ann oculta amb vergonya una certa alegria per la vida darrera aquesta façana indolent. Quan parlen de la seva música, sovint diuen que és nostàlgica, cultiva aquesta nostàlgia a través dels viatges? “La nostàlgia i la malenconia no tenen res a veure amb el fet de viatjar. Pot ser que el moment del comiat sigui una mica trist, però la proximitat d’una arribada ho compensa. La malenconia la porto molt a dins.”

Li pregunto com es presentaria ella mateixa a un públic europeu. Descarta la pregunta amb un gest de la mà. “No tinc res a dir sobre mi mateixa, això no és interessant. Jo els diria que escoltessin la meva música, que és el que compta.”

Somnis en emocions

I efectivament, la seva música compta. Molt coneguda entre la crítica francesa i pels amants dels rock, Keren Ann és un personatge clau de la nova escena francesa. Es va donar a conèixer l’any 2000: de la mà del seu company Benjamin Biolay, aquell any va rellançar la carrera musical del veterà cantant Henry Salvador, que va col•laborar en les lletres i va composar les melodies del seu àlbum “Chambre ave Vue”. Un àlbum que va obtenir dos premis Victòria de la música l’any següent.

En menys de dos anys, va enregistrar dos àlbums més, intimistes i delicats, sota influències de Jane Birkin i Françoise Hardy: “La Biographie de Luka Philipsen” i després “La Disparition”. No obstant, renega de l’etiqueta d’ambaixadora de la nova corrent francesa. “Jo escric en l’idioma de l’emoció. Si l’emoció ve en francès, escric en francès. La majoria de vegades penso i experimento en anglès, és la meva llengua materna, no vaig aprendre el francès fins als 11 anys”.

A Nova York, on viu des de fa quatre anys, va composar un nou àlbum, titulat “Nolita”. “Nolita” com a sigles de Nord de Little Italy, però també com a “No Lolita”, sense que hi hagi coincidència. “Don’t say nothing, I’ll speak for two” (No diguis res, jo parlaré pels dos), diu una de les cançons de l’àlbum. I de fet, a la meva interlocutora li agrada parlar. El seu avi era rus, el pare israelià francòfon, i de l’altre costat, la mare, filla d’una javanesa i un oficial holandès. Ella evoca el multilingüisme i la importància d’una estimulació intel•lectual constant.

A més, Keren Ann m’explica que sempre que pot li encanta llegir en versió original. Per exemple en hebreu, anglès i francès. Li pregunto en quina llengua somnia. “No crec que somniem en cap llengua, és un mite. Jo somnio amb emocions. És a dir, que puc somniar en llengües que ni tan sols parlo.”

Insaciable

Com a veritable encarnació del gresol de cultures i, per tant, de tot arreu i d’enlloc alhora, on es sent ella mateixa Keren Ann? “A casa meva, allà on sigui. M’emporto casa meva amb mi. Sóc com un cargol, en aquest sentit. Sentir-me desorientada forma part de la meva personalitat i, a més, quan ets músic és normal viatjar molt. Hi ha aspectes negatius, per descomptat. El desfasament horari, per exemple, no és gens agradable. Però és la vida que he triat, i no em queixo, ans al contrari.”

Em parla dels quatre anys que porta a Nova York, o més ben dit, dels quatre anys que porta de relació amb els Estats Units. Li pregunto si prefereix un road trip a l’americana o viatjar per Europa. “Hem de nodrir-nos de tot. Cada indret té la seva riquesa, el més important és obrir-se. El viatge és sobretot una actitud, una manera d’adoptar les diferències. Quan estic a Nova York, em sento part de la ciutat, no dels Estats Units; si toco en un poblet de Texas, tinc la sensació d’estar a Texas. Igualment, no sento Europa com un conjunt uniforme. Allà, sóc totalment conscient d’estar a França i sé que Itàlia és diferent. Si demà me’n vaig a Suècia, experimentaré la identitat del país”. Una cantant-viatgera a la qual li agrada sobretot “la idea que tota aquesta diferència es pugui unir”.