Amb gairebé un 47% dels vots, l’AKP, el partit islamista moderat turc, liderat pel Primer Ministre Erdogan, va tornar a guanyar el 23 de juliol –arrasant- les eleccions legislatives a Turquia. Mentrestant, la UE, arrastrada per les promeses electorals en clau nacional del president francès Nicolas Sarkozy, segueix sense donar senyals clares de desitjar que Turquia s’uneixi algun dia al club comunitari. De fet, el passat 27 de juliol, el secretari d’Estat francès per ala Assumptes Europeus, Jean Pierre Jouyet, seguia privilegiant la idea “d’un partenariat privilegiat amb Turquia”.

Les raons de la segon victòria consecutiva amb majoria absoluta del PKK són vàries, i totes conviden la UE a fer-les servir per provocar un canvi de mentalitat en els països musulmans que tenen a les seves fronteres més properes. Es tracta d’una situació excepcional en un país musulmà que també podria provocar un canvio de mentalitat entre els islamòfobs d’Europa.

Una típica victòria a l’estilo europeu

En primer lloc, l’AKP és l’únic partit que representa l’oposició organizada d’una societat civil contra el poder ingerent de l’exèrcit en la democràcia turca. Malgrat les grans manifestacions que l’AKP va haver de suportar fa dos mesos per part dels ciutadans que exigien evitar el nomenament d’un president de la República islamista moderat, els partits laicistes turcs no han sabut presentar-se com ells millors a l’hora de garantir el poder civil davant el militar quan aquest va amaenaçar amb intervenir si es nomenava un president islamista. Aquesta identificació dels islamistes –en aquest cas, moderats- amb la societat civil pot ser que no sigui una excepció i que expliqui l’èxit de l’islamisme (moderat o no) en països com Egipte, Marroc, Argèlia o fins i tot en els territoris de Gaza i Cisjordània, on l’europeo Tony Blair s’ha proposat exercir les seves qualitats diplomàtiques per a aconseguir una pau definitiva entre àrabs i israelians.

En segon lloc, el partit islamista d’Erdogan, ha guanyat per haver demostrat ser el que garanteix l’estabilitat econòmica del país. No només perquè va treure el país de la crisi econòmica que va patir el 2001 degut als terratrèmols devastadors, sinó perquè ho ha fet tractant d’ajustar l’economia als criteris econòmics que la UE li suggereix. Criteris que toquen des de la lliure circulació de capitals, mercaderies i persones, fins la propietat intel·lectual, els impostos o els serveis financers. Per al 2007 es preveu un creixement del Producte Interior Brut del 4,3% i una inflació del 7,7%, lluny del 66% de finals dels 90.

Ja per acabar, l’AKP és avui l’únic gran partit no nacionalista a Turquia. No és estrany, l’islamisme tendeix a crear llaços internacionals dins el món musulmà. Aquesta particularitat podria permetre l’AKP aglutinar el vot dels turcs identificats amb una visió no nacionalista de la política. Aquesta superació del nacionalisme va en la línia de la construcció europea.

Per aquests tres motius, seria interessant transmetre als europeus que pateixen islamofòbia i que a més s’oposen a l’entrada de Turquia en la UE, que en aquell país són precisament els islamistes moderats qui millor representen els valors comunitaris. Si França, Alemanya i Àustria no fossin tan reticents a l’entrada de Turquia en la UE, aquesta enviaria un missatge clar dient que creu en la compatibilitat de l’Islam amb la democràcia i del seu compromís amb la democràcia del món musulmà.