Entrem per la porta del darrera de l’Òpera Garnier de París i recorrem les entranyes d’aquest edifici ostentós: passadissos descolorits pel pas del temps. Finalment arribem a la cafeteria dels treballadors de l’òpera: taules i cadires de fusta i preus assequibles. El luxe està tot al pati de butaques.

La primera ballarina de l’Òpera de Paris arriba tard, amb look esportiu i la cabellera rossa escrupolosament recollida en una cua de cavall. Eleonora Abbagnato, de 28 anys, és un dels només 10 estrangers que integra el cos de dansa de 150 ballarins del Ballet de l’Òpera de Paris. Com s’ho ha fet aquesta italiana… “No, siciliana”, ens talla ella. Perdó, doncs, com s’ho ha fet aquesta siciliana per arribar fins aquí?

Tot va començar a Palerm una mica per casualitat. De ben petita, la seva mare deixava l’Eleonora a càrrec d’una veïna, Marisa Benassai, que dirigia una escola de dansa al costat de casa. “Vaig començar a ballar tota sola. El meu pare i el meu germà es passaven els vespres mirant el futbol. Jo vivia en un món a part, amb la meva tele i els meus vídeos de dansa”. Una infància ben curta. “No me’n penedeixo de no haver jugat a nines. Vaig fer el que volia”. De seguida va despuntar a base de guanyar concursos i audicions. El coreògraf Roland Petit va veure en aquella nena aplicada el potencial d’una ballarina d’elit i la va portar a l’Òpera de París. Només tenia 14 anys.

Determinació d’artista

“Quan em proposo alguna cosa, l’aconsegueixo. Com en l’amor. Quan vull un home,… Zas! El caço”, exclama amb un gest depredador. La seva és una actitud perseverant que sembla imprescindible per triomfar en el món de la dansa, però què ha hagut de sacrificar per arribar fins aquí? “La família, segurament. Però a la vida sempre cal triar”. I afegeix: “Aquí vivim tancades en un estudi ballant tot el sant dia, aïllades de la vida real de l’exterior. Per sort, jo tinc amics que no tenen res a veure amb la dansa i que em permeten desconnectar.” Durant el seu temps lliure, a l’Eleonora li agrada organitzar sopars amb els seus amics italians i cuinar la pasta.

A jutjar pel volum moderat de la veu i el seu francès impecable costa de creure que estem davant d’una siciliana. Després de viure 14 anys a París, no s’haurà afrancesat una mica? “És un insult això que em dius”, sentencia. Nombroses revistes i televisions italianes l’han convertit en una figura mediàtica, però a ella no li molesta que el seu país natal la presenti com un producte cultural made in Italy.

Paris-Itàlia, Itàlia-Paris

Quan té un cap de setmana lliure, l’Eleonora fa les maletes rumb cap a la seva Itàlia natal. Assegura que ara és més difícil viure lluny dels seus que quan va arribar. “De petita, només pensava en una cosa: posar-me les sabatilles i ballar. Sabia que aquí estava envoltada dels millors i ignorava què hi havia fora de tot això. Però quan et fas gran te n’adones de què et falta”.

Què li pot faltar a Eleonora Abbagnato? “Segurament res, només el meu país, el sol i la gent més simpàtica”. Per què aleshores no fa cap a la Scala de Milà? Ja hi va passar quan tenia 10 anys i no li va agradar. “Crec que falla l’organització i els recursos. Allà assagen menys. Si mai decideixo anar-hi, sé que hi perdria. A París tenim les millors instal·lacions, els millors coreògrafs i un públic nombrós i fidel que no trobem a altres ciutats europees”.

I és que fa tres mesos que no queden places per veure La dama de les camèlies, el ballet del coreògraf americà John Neumeier, inspirat en la novel·la d’Alexandre Dumas. S’aixeca el teló i podem veure Eleonora a la pell de Marguerite Gautier, cèlebre cortesana parisenca que s’enamora d’Armand Duval, un client molt respectacle. L’Eleonora giravolta com una baldufa dels braços d’un als braços de l’altre. El cos de ballet no li treu l’ull de sobre. La seva tècnica perfecta i una gran expressivitat acaparen tota l’atenció del públic. Però l’eufòria dura poc. El pare d’Armand Duval obliga Marguerite (Eleonora) a allunyar-se del seu fill per no comprometre l’honor de la família. No és fins després de la mort prematura de Marguerite que el seu amant descobreix un diari íntim on ella confessa els seus sentiments. Cau el teló i plouen els aplaudiments.

Esport de competició

“La gent et mira, vol saber-ho tot de tu, i a vegades tens ganes de d’engegar-ho tot a rodar. Quan estàs al davant, tens una colla de gent al voltant que intenten enfonsar-te. Quan ets petita és divertit, però ara ja cansa”. L’Eleonora va mantenir una relació de sis anys i mig amb un ballarí de l’Òpera. En parla sense embuts: “Hi havia una admiració mútua i una mena de competició latent. Si ell aconseguia un paper i jo no, es creava una rivalitat malsana. Quan es va acabar em vaig dir: ‘mai més amb un ballarí’! No puc viure amb algú 24 hores al dia. No sé com s’ho fan. És tan trist!”

L’Eleonora ha tingut la sort de ballar sota les ordres dels millors coreògrafs contemporanis com Pina Bausch, Jiri Kilian, Roland Petit… Destaca l’alemanya Pina Baush, inventora del teatre dansa. Bausch s’interessa pel passat dels ballarins amb els quals estableix un treball psicològic. Durant la representació de ‘Le Sacre de Printemps’, Eleonora explica que la seva mare no va poder suportar les escenes violentes i va abandonar la sala. I és que l’Eleonora mostra una preferència per la dansa contemporània: “La generació anterior a la meva ha ballat el mateix estil dels 16 als 30 anys. En canvi, jo no podria interpretar ‘El llac dels cignes’ tota la vida. Quin avorriment!”

Ni una campana en 14 anys

La ballarina assegura que a França, el país de la reivindicació per excel·lència, “nosaltres, els ballarins, no hem fet mai vaga, per respecte al treball que fem, a l’art i a l’espectador”. Amb l’esquena recta, proclama amb un punt d’orgull: “No m’he saltat un assaig en 14 anys d’escola de dansa”.

I el futur? “M’agradaria fer cinema, tenir fills i anar més sovint a Itàlia”. Què li diria a una jove promesa que volgués dedicar-se a la dansa? “Que no es fes ballarina”. Se’n penedeix? “El que és genial és tenir una passió a la vida, però crec que n’hi ha de menys difícils.” Mira el rellotge i s’excusa: “El meu assaig comença d’aquí a cinc minuts”.