Ara bé, d’on surt el rebuig tossut dels suïssos a integrar-se en la Unió Europea? Quan se’ls hi pregunta, donen tot tipus de respostes racionals: l’aparent incompatibilitat del sistema comunitari amb la democràcia directa, les diferències considerables entre el tipus d’interès i de TVA (Impost sobre el Valor Afegit) entre els països membres, el culte al franc suís i, òbviament, la inclinació vers la sobirania nacional. No obstant, les reticències suïsses tenen un profund origen emocional.

Havent escapat dels conflictes del segle XX, Suïssa segueix convençuda que el que més li convé és mantenir la distància respecte els seus veïns. De fet, el país no ha viscut la commoció espiritual que la posguerra va fer en les nacions assolades pel conflicte, ni tampoc el canvi radical experimentat pels pobles de l’est, després que va caure el comunisme.

Un país euro-compatible

Tot i això, Suïssa segueix tocant de peus a terra. L’economia helvètica està estretament lligada a la d’Europa, i aquest fet ha dut la Confederació a concertar nombrosos acords bilaterals amb Europa. De la mateixa manera, Suïssa adapta discretament la seva legislació a la dels seus veïns i, en tots els seus ministeris, funcionaris especialitzats s’asseguren que les decissions que es prenen són compatibles amb la UE.

Aquesta mena de joc en el que participen hàbils negociadors ha convertit el país en un membre facte del club quan li convé, i que es manté aïllat en els assumptes de menys interés, com la Política Agrícola Comuna. A més, aquesta estratègia compta amb el vistiplau de la gran part del poble suís.

Sobirania nacional il·lusòria

Malgrat tot, actualment, els dirigents polítics i econòmics més reconeguts diuen en veu baixa que aquesta actitud només condueix a carrer sense sortida. Les negociacions amb una Unió ampliada són més difícils ara que en altres temps. Aquesta Europa suscita una creixent irritació a Suïssa, un soci molest que prefereix una Unió a la carta i que es es fa el sord davant els designis polítics de la UE.

Tot sembla dir, cada dia amb més claredat , que aquesta posició és la típica d’un país satèl·lit que segueix la marxa del tren europeu sense participar, en cap cas, en la presa de decisions. Per exemple, la llibertat de circulació de persones és un principi aplicat a Suïssa i, no obstant, el país mai ha participat en el debat sobre el ritme i les modalitats d’ampliació de la Unió. Aquesta, per la seva part, ha suggerit fermament al país que pagui la seva contribució en favor dels fons destinats als nous països membres. Suïssa ho ha fet: la decisió ha estat aprovada fins i tot per referèndum, i el mateix gest es repetirà pel que fa a Bulgària i Romania.

La plena sobirania nacional és una il·lusió tant per a Suïssa com per als membres de la Unió, amb la diferència que aquests sí que poden exercir la seva influència en el futur de la comunitat.

Canviar no només és cosa de joves

Amb tot, aquesta realitat, indigna d’un país orgullós de la seva prudència política, escapa a l’opinió pública que, en canvi, es mostra sensible davant l’alerta decretada per certs sectors financers (els bancs al capdavant) i per la dreta populista, els quals pretenen fer creure que Suïssa té totes les de guanyar si es manté apartada d’un club al que tracten amb una condescendència insultant.

D’on vindrà el canvi? Malgrat que durant molt de temps vam creure que la nova generació passaria pàgina, en l’actualitat constatem que l’edat dels ciutadans no és vinculant. Fa falta quelcom diferent per a que Suïssa es decanti finalment per la Unió: l’aparició de deficiències en les relacions bilaterals o la baixada ja iniciada, de fet del franc suís enfront de l’euro. O raons més profundes, com la presa de consciència per part de Suïssa que només Europa pot garantir a aquest petit país situat al cor del seu territori, la pau i la prosperitat. Amb les coses així, resulta evident que els sotracs de la història acabaran fent tremolar la mitologia helvètica.