“Suïssa muny la seva vaca i viu tranquil·lament”, ironitzava Victor Hugo. Deixant de banda la frase del cèlebre escriptor, cal preguntar-se per què Suïssa, un país ric, democràtic, federal, situat en el centre d’Europa, on es parlen quatre idiomes, i amb una llarga història de multiculturalisme dintre de les seves fronteres, no troba interès en integrar-se en la Unió. I es que pot resultar incòmode que, mentre Europa s’amplia i països de tradició neutral com Àustria o Suècia han aconseguit integrar-se amb èxit, Suïssa segueix ressistint-se.

Soci privilegiat

Christa Markwalder és la presidenta de NOMES, el Nou Moviment Europeu de Suïssa que propugna que “es converteixi en membre de la UE ja que compartim els mateixos valors fonamentals, tals com la democràcia o el respecte als drets humans i a l’Estat de dret”.

No obstant, Suïssa segueix sense ser membre de la Unió Europea i, segons nombrosos observadors, no està disposada a donar aquest pas. Des del triomf del “no” en el referèndum d’adhesió a la Unió celebrat el 6 de desembre del 1992, Suïssa i Europa segueixen camins paral·lels. Markwalder explica així que “Suïssa no està disposada a ser membre”.

“Cada acord bilateral apropa una mica més Suïssa a la UE, al mateix temps que la va allunyant de la integració”, assenyala. En efecte, aquells acords han fet brotar a Suïssa el sentiment que la situació de soci privilegiat és una bona fita que han aconseguit i que el país no guanyaria res si entrés en la Unió Europea, preferint-se l’statu quo a una integració total en Europa.

Prosperitat, exèrcit i secret bancari

A què és deguda aquesta reticència? La resposta cal cercar-la en la pròpia història del país. Després de la segona guerra mundial, Suïssa es va enriquir enormement: la guerra va passar de llarg, mentre els veïns quedaven debilitats.

Als anys 50, Suïssa no troba, per tant, cap avantatge en unir-se als fundadors de la CEE. Pel que fa al comerç no li és beneficiós perquè per a un país petit els aranzels són importants. D’altra banda, el país produeix principalment béns de gran valor afegit i importa totes les seves matèries primeres. Pel que fa a la política, el principi de neutralitat helvètic havia demostrat la seva utilitat.

“L’adhesió a la Unió Europea preocupa als suïssos. No comportaria potser masses inconvenients? Molts suïssos s’espanten davant la idea d’haver de renunciar a valors que sovint només són costums que resulten còmodes, una rutina que ells han traslladat a la categoria de tabú”, opina l’historiador suís Jean François Bergier. “S’atrinxeren rere la seva ‘excepció suïssa’, que d’altra banda no és tan ‘excepcional”.

De fet, Suïssa dona aquella imatge de país replegat sobre sí mateix, com ho mostra el fet que el seu exèrcit no participi en accions de pau tot i comptar amb efectius considerables: prop de 140.000 soldats.

De la mateixa manera, el famós secret bancari suposa una taca en la bona imatge del país. Per al escriptor i sociòleg, Jean Ziegler “el secret bancari és la principal font de prosperitat dels establiments financers helvètics. El diner provinent del blanqueig, de la corrupció, dels diversos tràfics i, sobretot, de l’evasió fiscal ha pogut fructificar allà amb total impunitat”, fins i tot malgrat que un jutge d’instrucció reveli aquell secret i proporcioni informació en cas de procediment judicial.

És probable que, en un futur més o menys proper, Suïssa i Europa estiguin condemnades a tenir un destí comú. Però també podria succeir que Europa, cansada d’esperar i d’haver estat rebutjada repetides vegades per una dama massa capritxosa, desvïi la seva mirada cap a altres pretendents.