Les ruptures normals són difícils, imagineu com n’és quan trenques una relació amb el teu continent. Per a evitar un desastre tectònic, vaig pujar la moral ben amunt i em vaig posar en moviment.

Em vaig moure en tots els sentits en que el mot em defineix: em vaig posar en marxa, em vaig mudar, em vaig espavilar. Sóc d’aquesta generació que és a casa quan creua fronteres, el meu cor batega al ritme de les sacsejades dels vagons, i troba confort a la incomprensió. Vaig deixar Europa amb la voluntat de trobar estrangers i no pas una cultura específica; la diferència i el moviment eren el pa de cada dia.

Vaig dirigir-me a l’est. Vaig anar tant lluny com vaig poder, i vaig parar en aquell punt en que l’Orient Llunyà es transforma en el salvatge oest. Vaig aturar-me al Japó.

Japó, la terra del clixé naixent: sushi, sumo i geisha, tres petites parts del gran ventall multifacètic de la cultura japonesa però que sota la percepció de l’oest formen part d’una trinitat profana que eclipsa la rica i única cultura que representen. Vaig evitar la simplificació de la trampa per a turistes i em vaig dirigir cap a l’inaka (el camp).

A sis hores en tren ‘bala’ i a 50 anys dels llums de neó i les actituds cosmopolites del centre de Tokio hi ha una muntanya: un volcà latent que s’alça a la plana rural de Tsugaru. Després que es pon el sol, el seu escarpat triple cim sembla més un esquinç al cel que no pas un accident geogràfic, una obscuritat més profunda que la nit que l’envolta.

Hi ha una zona, però, on la obscuritat no és total. A la base de la muntanya i a dos cents metres de profunditat, es troba un indret màgicament il•luminat, Iwakijinja, un santuari Shinto. Shinto, la religió autòctona de Japó, prové d’un temps en que els mites, la superstició i la fe religiosa explicaven totes les altres històries. Pràcticament animista, creu que el kam, o els esperits, viuen al costat dels amuntegats residents de les illes de Japó.

La natura és crucial per Shinto, hi ha kam a les pedres, els arbres, les muntanyes. Per això Iwakijinja es fusiona amb el paisatge: edificis de fusta vermella emmig dels arbres, estàtues cobertes de molsa s’amaguen sota els arbres amb fidels lligats a ells. Igual que Notre Dame és el màxim triomf sobre la natura, feta completament per l’home, Iwakinjinja és la personificació de la fusió amb allò que és natural, i per aquesta raó, és del tot sobrenatural.

L’entrada al santuari està marcada amb un torii, una entrada simple feta de quatre peces de fusta desgastada pintada de roig. Un cop travesseu una torii entreu al territori del kami. Quan vaig passar per sota de la d’Iwakinjinga, vaig sentir un canvi palpable. Ja no hi era al modern Japó, l’automatitzat, americanitzat i ple de treball. Entrava en un lloc on el Japó recorda allò que és en realitat: una illa-nació, rica en tradició i mites, allunyada, embruixada pels seus propis misteris.

Avui dia, les embriagadores nits d’estiu deixen veure Iwakijinja en tot el seu esplendor. Mentre la claror de la posta de sol s’esvaeix, els camins del santuari, normalment silenciosos, cobren vida amb el soroll dels peus que ballen, els cants de la gent exultant, els forts batecs dels tambors i les pampallugues de les espelmes. El principi del mes d’agost és la temporada de festa i quan la nit cau hi ha una lluentor de màgia a l’aire suau.

Les espelmes desprenen una fragància càlida de cera entre la multitud de gent que arriba per a celebrar la fundació del santuari i el kami al qual està dedicat. La sorollosa parada plena de kebabs, calamars fregits, cervesa fresca i altres llaminadures ajuda a transformar l’atmosfera de processó en una de festa. Es poden sentir tambors de fons.

Compro yakisoba, fideus fregits, a una dona vella. Setanta anys d’aïllament i gairebé els mateixos de cultivar arròs han arquejat les seves cames i corbat la seva esquena. Però no ha perdut el sentit de l’humor, tot i que no ho entenc, sembla que compartim un acudit hilarant.

De sobte tot és en silenci. El so de tambor ressona a l’aire i entre la gent. Han arribat els ballarins. Giro l’esquena. Sota l’entrada del temple una massa de danses humanes. Joves i vells, la generació decaient es mou amb la generació que puja, es fonen en una abraçada, ballant la música de la seva ànima comuna.

Al veure l’espectacle que m’envolta, sé que la festa d’Iwakijinja és allò exòtic que buscava; és allò exòtic que rodeja i invita, mou i encanta per complert. El meu Huck Finn interior està callat i satisfet com algú que ha arribat al final d’una llarga aventura. Després de dos anys en moviment em sento a punt per a moure’m, per a tornar a casa.