“N’hi hauria prou amb una infantesa a l’ex-URSS per a transformar qualsevol en escriptor”. Aquest brillant pensament el firma Wladimir Kaminer. Veritable nen mimat per parts dels mitjans de més enllà del Rin, aquest rus de mirada de gat sembla tenir també prop de set vides: és alhora escriptor de moda, icona de l’escena alternativa berlinesa, organitzador de capvespres moderns o candidat aspirant a l’alcaldia de la capital alemanya. Un entremaliat amb talent, que jura no prendre’s seriosament, Kaminer escriu en alemany i viu en el cor del barri bohemi de Prenzlauer Berg. Com home de premsa prudent, amenitza regularment les columnes dels diaris nacionals amb la seva ploma submergida en l’esperit de l’època. Un model d’integració? “M’és ben igual ser un rus model”, declara irritat, “Aquesta etiqueta forma part de la divisió periodística de la humanitat”.

Canalla soviètic

Nascut a Moscou el 1967 en una família jueva russa, Kaminer segueix primer estudis de teatre. “El fet de pertànyer a una minoria donava a alguns el dret a certs avantatges a la URSS: amb el sistema de quotes, pots seguir cursos d’art dramàtic més fàcilment que qualsevol altre”. Jugador, festejador i supervivent per definició, després d’una brillant carrera de “paràsit social”, decideix muntar-s’ho d’una altra manera. El 1990, la URSS viu la seva “perestroika”. El sistema soviètic està en plena decadència, molts dels seus compatriotes aprofiten la llibertat del moviment induït pels primers ensurts del règim per a preparar l’equipatge: cap necessitat de passaport ni de visa per a sortir corrents.

Kaminer fuig a Alemanya, direcció Berlín. “No vaig ser jo, sinó Rússia la que em va abandonar” deixa anar amb un gest de complicitat. Després de la caiguda del mur, les relíquies de la RDA formen un vast terreny de joc verge, propici a la creativitat i l’expressió inesperada de nombrosos artistes silenciats durant decenis. Tot està per descobrir-se, inventar-se, crear-se. “La vida és una broma, però no tothom se’n pot riure d’ella”.

No és fins vuit anys més tard d’instalar-se a Almanya amb la seva dona i els seus dos fills quan Kaminer, un ben plantat home de trenta anys, es capfica en l’escriptura. “Òbviament al començament tenia un coneixement minso de la llengua alemanya però sempre m’ha encantat explicar històries”. Al principi van ser lectures que feia juntament amb altres joves durant les “Berlin slam sessions”.

El 2001 es publica la seva primera obra, Música militar, que són les confessions d’un nen del segle soviètic. La mà de Kaminer va donar al bell mig de la diana: estil contundent, autobiogràfic i tocs surrealistes. Primer llibre, primer èxit, mentre Alemanya neda en plena ostalgie (mot que fa referència a la nostàlgia per la vida en l’antiga Alemanya de l’Est). Tothom o gairebé tothom ha vist Good Bye Lenin i la roba retro es rescata en els mercats de Kreuzberg.

Què és el talent sense les circumstàncies? “Jo crec que el meu èxit no va de la mà dels meus orígens sino a les meves qualitats literàries”, insisteix. “Intento comprendre la gent. Els lectors senten que sóc d’una honestedat radical en els meus escrits”. A la literatura, aquest pertorbador és sempre directe. “No com aquells escriptors francesos, per exemple, que fingeixen sentiments. No s’han d’explicar contes de Nadal”.

“Estàlgic” oportunista

Quelcom semblant passa amb els seus relats sarcàstics sobre els contrastos i desgràcies de la Unió Soviètica. No li espanta donar una imatge positiva del comunisme? “No cal exagerar ni empetitir el sofriment” afirma. Després, aquesta frase: “El món hauria de besar els peus dels russos per haver mostrat al món que aquesta ideologia no funcionaba. Han fet una prova d’heroisme”.

Kaminer fingeix ser el primer sorprés per la tornada de l’ostalgie. Després de sis anys, no és només l’autor de moda, sinó improvisat DJ, organitzant ‘Russendiscos’ dos cops al mes al Cafè Burger. Són nits amanides amb pop de l’Est, entre polska russa i orquestres militars, plenes de folklore socialista. “Al principi, es tractava de passar-ho bé amb els amics de manera una mica alternativa, una mica nostàlgica” recorda diletant. Fart. Aquestes nits es van convertir més tard en cita obligada dels noctàmbuls “perdent alhora la vessant underground”. “És estrany adonar-se fins a quin punt la gent coneix tan poc de la nostra vida”, apunta Kaminer, “Nosaltres coneixiem més sobre l’oest que sobre nosaltres mateixos”.

Amb un bon ritme, a la Rússia emigrada li agrada jugar amb la seva consciència política. “Evidentement és necessario comprometre’s i combatre la política. Sinó, s’adorm. Tota la literatura és el producte d’una maduració política”. Kaminer pretén aspirar a l’alcaldía de Berlín aviat. Per a ell, el G8 es resumeix com “un jardí d’infància”. Pel que fa a la seva Rússia natal, deplora que “el país no hagi aconseguit separar l’economia de la política. Després d’haver comprat tot, les oligarquies han volgut també adquirir el poder polític, l’Estat. L’únic mitjà per donar seguretat a les institucions era recórrer al KGB. És el que ha fet Putin, sense vesar sang”.

Europa segueix sent un asumpte que “apassiona”. “Certament, m’he perdut el desmantelamiento de la URSS” reprén, “però formo part d’un camí cap a la Unió Europea. Encara que incert, el futur de la Unió em sembla molt més excitant que el futur de la dictadura a Turkmenistan. “El futur és una altra història. “No vull excloure les bones sorpreses en la construcció europea. L’optimisme és una ideologia d’Estat o, sinó, està feta per als imbècils.”