Es va arribar a un compromís a Brussel·les, i els mitjans van aplaudir. Sense donar importància al contingut, l’acord era prou èxit per a molts. Però l’eufòria sobre l’assoliment amaga fets importants. Una ullada a la retòrica oficial:

Després d’una llarga pausa per a reflexionar, el procés constitucional s’ha revifat. Però fins i tot el comissari irlandès McCreevy critica que va haver “més pausa que reflexió”.

“L’Europa de les dues velocitats ja és dalt de l’escenari.” La idea d’un nucli favorable a una més gran integració, a la que els altres poden unir-se, és de fet anacrònica; el contrari sembla més probable: un grup d’Estats oposats a la integració que encapçalen la tornada a l’Estat-Nació. A favor d’aquesta visió juguen tant els reglaments excepcionals britànics com la renacionalització de fet de la política exterior i de seguretat, així com la possibilitat, aprovada a expenses del Govern txec, de permetre als Estats recuperar part de les tasques pròpies de la Unió.

“Hem de continuar la unificació europea”. A quin subjecte es refereix aquesta frase?: no es precisa. Es va parlar molt d’un futur apropament al ciutadà, de crear suports polítics de manera eficient i d’un ampli debat públic en els darrers dos anys. No obstant, fins i tot el text en el document sobre el tema “diàleg” sona a màrketing. Tant els ciutadans como els parlaments poden influir d’una manera molt escassa en les “molt eficients decisions” preses; les pràctiques democràtiques bàsiques queden cada vegada més arraconades.

“Els ciutadans han d’estar més involucrats”, segons una enquesta de l’Eurobaròmetre, “el 85% dels europeus volen més colaboració antiterrorista a escala europea”. Sembla ser que només es tracta dels resultats. Les decisions es prenen darrera de portes tancades, les fites es fixen a la mida dels governs.

Un prejudici recorrent diu que la Unió Europea és un projecto per a superar la nació. Apreciat per la majoria de l’espectre polític liberal d’esquerres, és pregonat esporàdicament per part oficial: es pacta la pau per vendre la Unió Europea –com paquet, s’entén. La crítica (sobretot parcial) no és benvinguda. Així, fins i tot el ministre de Finances alemany Steinbrück defensa els acords secrets: “La idea d’Europa és quelcom sobre el que tots hem de treballar. Així que no es deixi enganyr, ni critiqui absurdament agendes secretes o el que sigui que hagi llegit qui sap on.”

Què s’amaga rere aquesta nebulosa idea? El fet és aquest: un document va ser rebutjat per dos pobles i tot i així reintroduït. “La Constitució fou ratificada per 18 Estats”; és a dir, només va haver un parell referèndums, en els altres casos els parlaments nacionals van preferir aprovar el text presentat per a no ser acusats. Va quedar reflectida l’oposició que el tractat despertava a tota Europa? És clar que no.

El que falta és una veritable reflexió pública. Matèries per a la discusió no falten: la UE reforça significativament als governs nacionals davant els seus parlaments. Sense espai públic europeo, no hi ha control possible de l’Executiu. Això provoca que la política s’allunyi poc a poc del discurs democràtic. Aprofondir en aquesta política, encara que sigui aparentment encertada, serveix a l’executiu i els seus interesos específics –pesem en els ministres de l’interior amb les seves demandes, sempre iguals. És molt més fàcil fer triomfar aquestes polítiques dins de la UE.

El parlament europeu reclama més transparència just a temps. Potser la integració condueixi a una ‘post-democràcia’, potser sigui prematura, en el millor dels casos ha estat poc reflexionada.