Suaument, un cercle s’ajusta al voltant d’una senyorial , talment com si volgués protegir-se cavallerosament de la resta de caràcters. Sense cap dubte, l’@ és el símbol més elegant del nostre teclat.

També és el que ha tingut més èxit. Des que al 1971 el programador americà i inventor del correu electrònic Ray Tomlinson el va utilitzar per marcar les adreces d’email, l’@ ha esdevingut el símbol d’Internet i, a la vegada, el símbol del futur.

I això, tot i que l’@ té més de quatre segles a les espatlles. Ja al segle XVI els mercaders espanyols indicaven amb aquest símbol la unitat de massa “arroba”, que equivalia més o menys a uns deu quilograms. La paraula prové de l’àrab ar-roub, que significa “el quart” (la meitat de la meitat). Per això, encara avui, a Espanya i França, el caràcter @ s’anomena arroba o arrobase.

Mercaders anglesos també utilitzaven l’@ per als seus negocis. Quan oferien 4 apples @ 20 cent, el símbol @ substituïa la paraula anglesa at, que vol dir “a” o “per”. Per aquest motiu els britànics encara parlen del símbol “at”.

Les altres llengües van batejar tendrament l’@ amb noms d’animals. Els polonesos en diuen malpa, el “mico”, al qual a més se li afegeix una cua a Holanda (apenstaartje) i que s’acaba transformant en un parèntesi (Klammeraffen) a Alemanya.

I a la resta d’Europa? Els finesos tenen cues de gat en els seus correus electrònics (kissanhäntä), els suecs, trompes (snabel-a), els italians, caragols (chiocciola), els hongaresos, cucs (kukac), etc…

Només en hebreu, l’@ és un pastís. La “a” fa de farcit, i el cercle de massapà. Bé doncs, que vagi de gust.