Elvis en vermell

“Quan va venir a Rússia, va ser com unes vacances per a nosaltres. Vam poder oblidar que estavem oprimits”. Per als fans com Lana Davis, que intervé des del començament de la pel·lícula de 90 minuts, ell representava la promesa de felicitat i de distracció davant la tristor del “socialisme real”. El seu retrat apareixia en les revistes del país i els seus seguidors oblidaven per un moment les mentides i represàlies de la política. Així, Reed va viatjar per l’antigua Unió Soviètica, pensant en poder trobar un país lliure. Una contradicció que es desenvolupa en el primer minut del documental, i que mai va deixar d’acompanyar, com si de la seva ombra es tractés, la carrera de l’Elvis Vermell. Una vegada, fa temps, li van prguntar al realitzador de Dresde, Leopold Grün, que qui era en realitat aquell Dean Reed. La seva respota va ser, en aquells dies, més aviat curta; no podia donar més informació que aquesta: “Era un cantant per la pau que va tenir una mort certament misteriosa. Això va ser prou com per despertar la curiositat de Grün i en el seu documental sobre la vida del autoproclamat cantant per la pau –un assortiment de l’època, material d’arxiu i enregistraments en directe-, que des del 2 d’agost està en els cinemes, se sacseja el retrat d’un home arraconat entre l’idealisme i la por al fracàs. Reed afirmava, sobre l’escenari, perseguir una idea transfronterera de llibertat i igualtat, però les seves accions no es corresponien amb aquestes promeses. Ningú ha pogut descriure aquest triomfador cantant amb semblant americà.

(Foto: ©Neue Visionen)No obstant això, Armin Müller-Stahl, actor i company d’aventures dels berlinesos adoptius, ho intenta: “Havia tingut l’oportunitat als Estats Units, de convertir-se en una gran estrella”, diu a la pel·lícula, “En què es diferencia de Brad Pitt o Tom Cruise? En lloc d’això, la República Democràtica d’Alemanya semblava ser un país d’acollida per als dels Estats Units. “Tots ens preguntavem: què fa aquest aquí?”. Com l’antic president del politburó Egon Krenz o la segona dona del cantant Wiebke Reed, Isabel Allende, que coneixia a Reed a través del seu pare, recorda les actuacions de l’Elvis Vermell. Qui era aquell Reed que es disfressava de vaquer i rodava pel món, que havia fet relació amb polítics com Salvador Allende i Yasser Arafat, i dels ritmes country dels que es parlava discretament en els cercles de la RDA?

(Foto: ©Neue Visionen)Nascut el 1938 en un poblet de l’estat nordamericà de Colorado, es va apropar des de ben aviat a Sudamèrica, on la seva cançó Our Summer Romance conquerí les llistes de venda. Aviat, això sí, va posar la seva crrera al servei de la política i avançà com “gringo”, fent-se fort com a superestrella en els països de l’Est del Teló d’Acer . El 1972, el conegut vaquer, es convertiria en ciutadà de la RDA i els seus discos es vvenien per milions.

Però allò que per a ell sonava com la perfecta banda sonora d’un món millor, aviat es va començar a esquinçar. Així ho explica el mateix Reed, opositor dels règims militars, en un vídeo inclós en el documental: “Penso que, en realitat, hi ha moltes actituds per a ser revolucionari, i canviar les guitarres per armes no és tan absurd”. Poc després es deixava fotografiar amb una metralleta al Líban.

(Foto: ©Neue Visionen)Seguit d’un comportament tan extrem, queda el Reed retractat per Leopold Grün, poc palpable i sorprenentment mancat de perfil. El seu compromís nul contra les injustícies del règim de la RDA contrasta amb les seves accions simbòliques en pro de la igualtat. De la mateixa manera, també la seva vida privada conta la història d’un idealista babau que va acabar xocant amb el seu veritable entorn i la seva pròpia incapacitat. Fins i tot en la seva mort va quedar desdibuixat el seu perfil: El 1986 el van trobar al llac de Zeuthen, als voltants de Berlín. S’havia tret ell mateix la vida.

A L’Elvis Vermell Leopold Grün s’apropa al mite de Dean Reed des de diferents nivells. L’idealista però ingenu revolucionari queda a la vora de l’estrella ascendent i descendent i del derrotat pare de família. Grün no comenta, sinó que prefereix deixar que parlen les imatges i les veus en ‘off’. El que queda és la impresió d’un fantasma, que malgrat tot ha aconseguir esquivar les contradiccions, superar les fronteres i apassionar la gent amb la seva idea d’un món més just. En comptes de voler donar-nos una repsosta unidimensional i exhaustiva, amb L’Elvis Vermell, Grün aconsegueix demostrar la complexitat d’aquesta icona rock del socialisme.