Aquest agost ha vist esclatar una crisi en el mercat creditici dels EUA pel finançament d’hipoteques de difícil cobrament. En caure la Borsa i desparèixer molts llocs de treball, va arribar la intervenció del Banc Federal Americà. Davant les rèpliques que aquest seísme provoca a escala mundial, el BCE i els de Canadà, Japó i Suïssa també vessaren les seves arques per a evitar l’enfonsament dels seus mercats de valors.

Com explica la ‘crisi’ econòmica actual, en l’origen de la qual trobem els préstecs hipotecaris impagats als Estats Units?

Als Estats Units s’han concedit préstecs immobiliaris en condicions massa favorables. I la probabilitat que siguin retornats és més feble del que pensavem. Els mercats actuals permeten cada vegada més la transferència dels riscos entre diferents actors. Així, les institucions que administren els riscos vinculats al mercat immobiliari americà poden ser molt diferents de les que tenen un tracte directe amb els prestataris. El banc alemany IKB, per exemple, va patir grans pèrdues recentment tot i tenir una implantació mínima als Estats Units.

Què n’opina de la intervenció del Banc Central Europeu, que van injectar més de 150.000 milions d’euros en els mercats bancaris a principis d’agost?

Encara és aviat per a pronunciar-se. El BCE va considerar útil intervenir ‘generosament’, comptant amb la informació de la que disposava. Si no ho hagués fet, la crisi hauria pogut tenir conseqüències més greus. Però pel fet d’haver intervingut ara ja no ho podrem saber amb precisió. Igualment, aquesta intervenció també té riscos en el sentit que pot promoure allò que els entesos en diuen ‘l’atzar moral’, el fet que els actors del mercat acaben per comptar amb la intervenció pública pràcticament amb certesa; i això pot animar-los a prendre més riscos que raó. Els mesos propers permetran jutjar millor, sens dubte, la intervenció del BCE del 9 d’agost.

Quins creu que seran els símptomes del contagi a Europa de la crisi iniciada als Estats Units?

Els símptomes europeus trigaran un xic més a manifestar-se. Pel moment, als Estats Units és probable que les grans operacions de salvament d’empreses en les quals el deute financer arriba a nivells molt elevats, es tornaran menys freqüents degut les turbulències actuals. Però no és encara segur que aquests problemes es tradueixin en un accés més difícil al crèdit per al conjunt de les empreses, com alguns témen.

Quines mesures caldria prendre per a resoldre la crisi a ambdós costats de l’Atlàntic?

Els banquers centrals són els que disposen de més informació per a respondre aquesta qüestió, i tot i amb ella no estan gaire convençuts de quina és la resposta! Aquestes situacions de mercats són molt complexes. Cal evitar l’error que consisteix a apropar-les amb eslògans simplistes com “cal abaixar els índexs” o “s’han de regular les agències de crèdit”. De fet, es tracta de fenomens força delicats de modificació de les condicions de la confiança col·lectiva. Com en qualsevol conflicte -igual que a la guerra-, les qüestions de credibilitat són bàsiques: poden fer que el que avui funciona, demà no ho faci i a l’inrevés.

Qualificant de ‘crisi’ aquesta situació, fins a quin punt creu que els mitjans de comunicació podrien contribuir-hi, i apropar-se al terme ‘crisi de confiança’, si és que ho fan?

Els mitjans de comunicació duen a terme el seu paper d’informar. Conforme donen explicacions completes ràpidament, més es limiten els riscos de crisi. La llibertat de premsa és una de les condicions essencials de bon funcionament dels mercats financers -tant en temps de crisi com en temps normal. Si ara per ara els mitjans de comunicació diguéssin que tot va bé i cada vegada millor, ningú no els creuria i augmentarien els riscos dels problemes dels mercats.